BARCELONEJANT

El Bicing ha mort. ¡Visca el Bicing!

Se'ns acaba la primera era de la bici pública, a la qual hem odiat i estimat a parts gairebé iguals

En deu anys s'han recorregut 192 milions de quilòmetres, com anar a Mart i tornar un trosset

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Ho sents. Ho notes. Somrius. Potser perquè t’encanta la Barcelona dels últims 10 anys. La de Hereu o la de Trias, això va per barris. O la contemporània de Colau. Això que sents venir per l’esquena només pot ser un Bicing, amb aquells frens que ressonen com un hipopòtam amb mal de queixal. O els pedals, xocant amb el quadro, tacatà, tacatà, i obligant el sofert ciclista a donar una mica més de si en cada cop de peu. Tu el mires i et sents com qui veu el Tour de França des del sofà amb un ull tancat: una tendra empatia. Tot això s’ha acabat. O s’ha acabat tal com l’hem viscut. Ha acabat el contracte de la primera era de la bicicleta pública. Una dècada. Se’ns mor la bici que ho ha canviat tot. Li hem pegat fort, però què coi, també li hem agafat afecte.

El blanc i el vermell deixarà de ser a Barcelona el color d’un stop o d’un cediu el pas. Les bicis, molt semblants a les que feien servir els nanos d’Els goonies (manillar alt, minimalistes), ja formen part del paisatge i del paisanatge. Per bé i per mal. No va tenir uns inicis fàcils. Durant els primers dos anys van desaparèixer 3.300 bicis, més de la meitat de la flota. Algunes van viatjar fins a Lleida. El rècord se’l va emportar la que va aparèixer al País Basc. Se’n van recuperar 2.900 gràcies als ciutadans que avisaven la Guàrdia Urbana, que va acabar fins al capdamunt del tema.

Bicing rescatat del litoral barceloní / JOAN CORTADELLAS

N’han tret del fons del mar, d’aparcaments particulars i de balcons. Un home va ser detingut el 2010 per robar més de 200 peces de les bicicletes. L’individu va al·legar que se les havia trobat pel carrer. Les 200. La del Bicing va ser una infància molt de carrer, d’aprendre a base de cops de puny. Com els que clavaven els que saquejaven les estacions. Perquè al principi era molt fàcil treure-les de l’ancoratge. N’hi havia prou amb una clau i una subtil maniobra. A Youtube hi havia fins i tot tutorials, com aquells que t’ensenyen a fabricar casetes per al gos o cistells per a la moto amb bolquers.  

Maleïda informàtica

De tot allò en va aprendre el consistori, que també va haver de torejar amb errades informàtiques que van provocar la caiguda del sistema en algunes ocasions. La cosa anava més lenta que una tortuga. I els gairebé 200.000 abonats que hi havia a finals del 2009 tampoc eren de gran ajuda. Però malgrat els obstacles, i la mala imatge que arrossegava, va anar agafant múscul. Textualment, perquè a les bicis s’hi van anar afegint components antivàndals que la van convertir en un panzer de ciutat. Però va funcionar. A partir del 2011 només van quedar el soroll dels frens, els seients del revés i aquell maleït pedal que sona com una maneta entrebancada .

Amb el sistema també ha madurat el ciclista. El qui al principi agafava la bici tal com la trobava, amb els seus gairebé dos metres i encongit com una pansa perquè l’abonat anterior no passava del metre i mig i havia deixat el seient tocant al quadro, ara sap que l’ha de col·locar, si aconsegueix afluixar la clavilla, de manera que quan pedalegi tingui la cama gairebé estirada. El qui no sabia fer anar les marxes i baixava per Balmes amb la de pujada i pedalejava com si no hi hagués un demà avui sap gestionar els canvis amb solvència. I el qui anava amb auriculars…,  bé, no; aquest, principalment, continua amb els cascos posats. Però avui no parlarem pas del presumpte incivisme.

Ferrovial, ¿què pot sortir malament?

Notícies relacionades

Els usuaris de la bicicleta pública han participat sense voler en un dels experiments sociològics més destacats dels últims temps. I no han sigut pocs els voluntaris. Des del març del 2007 fins avui, gairebé mig milió de barcelonins han sigut socis del Bicing en algun moment, segons xifres que facilita el consistori. En la seva pell, els abonats han viscut les virtuts i els inconvenients de la bici. Han sigut pastura de tertulians amb rodetes, han fet trampes a les voreres i a la calçada, Han tret de polleguera els vianants; però també han comportat un estalvi del cost sanitari pròxim als 18 milions d’euros (segons l’Institut de Salut Global de Barcelona), han obert portes i finestres a la bici particular, que ja és majoria, i han demostrat que la mobilitat sostenible pot plantar cara a la indústria de l’automòbil.

El nou model de Bicing, més estilitzat.

En deu anys s’han fet 140 milions de viatges, en què s’han recorregut 292 milions de quilòmetres, com anar a Mart i tornar un trosset o ventilar-se la Diagonal de punta a punta 24 milions de vegades. El Bicing iniciarà aviat una vida nova. Avui és aquell robot de la pel·lícula que veu com una versió millorada està a punt d’extingir-lo. En aquest cas, serà de la mà de Cespa, una empresa filial de Ferrovial. Efectivament, l’empresa que, segons Fèlix Millet, finançava Convergència a canvi d’obra pública. ¿Què pot sortir malament?