Anar al contingut

BARCELONEJANT

Quina feinada encara

És una llàstima que el muntatge 'Parlàvem d'un somni' duri tan poc al TNC

Olga Merino

Quina feinada encara

Ta com està el pati, «los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo». La frase és de Julio Cortázar, de la novel·la Los premios, i, ben mirat, una casa amb llibres sembla bastant més refugi, un oasi on es pot dialogar millor, un delicat art en desús que reivindica el muntatge Parlàvem d’un somni, a la sala Tallers del TNC. L’obra gira al voltant d’una conversa entre l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i l’exalcalde Pasqual Maragall, una donassa i un homenot polèmics. Progressistes d’esquerres tots dos, de pedigrí diferent. Fill de la burgesia l’un; de la menestralia culta, l’altra. Encara que dissentien, s’apreciaven molt.

Només d’aixecar-se el teló, un projector incrusta al fons de l’escenari la imatge d’una prestatgeria immensa, de paret a paret, plena de volums. Se suposa que és la sala d’estar de la Capmany, al seu pis del carrer de Mallorca, on la molt llegida senyora, aleshores regidora de Cultura, rep el seu cap, un jove Maragall acabat d’estrenar al consistori. Som a la tardor del 1983, en una Barcelona que acaba de girar full al franquisme i que ho té tot per fer.

L'obra gira al voltant d'una conversa entre l'exalcalde Pasqual Maragall i l'escirptora Maria Aurèlia Campany

La proposta teatral es basa en una conversa real que tots dos van mantenir en aquelles dates, amb la qual es va inaugurar l’estupenda col·lecció Diàlegs a Barcelona, una trobada que va plasmar en fotografia Pilar Aymerich: cinc dels seus retrats, com el que il·lustra aquesta pàgina, adornen el vestíbul de la sala Tallers. La Capmany tenia llavors 64 anys; Maragall, 42.

Per arrodonir aquella mítica xerrada, perquè no es quedés en un simple revival nostàlgic al voltant de la ciutat preolímpica, l’escriptor Jordi Coca s’ha submergit en l’obra, els discursos i el pensament de tots dos, de manera que el muntatge s’eleva fins on més cou: l’actual debat polític. Com a mostra, un aperitiu de les frases com a bales que tots dos s’encreuaven:

   –Aquest país ideal no existeix.

   –Però existirà, Maria Aurèlia, existirà.

   –Ja ho veurem.

Suposava un repte molt difícil mantenir l’atenció de l’espectador sense trama que valgui i, no obstant, Parlàvem d’un somni ho aconsegueix gràcies sobretot al fantàstic treball dels intèrprets, Anna Güell i Òscar Entente. El mateix Pasqual Maragall hi va assistir, la nit de l’estrena, dijous de la setmana passada, acompanyat de la seva dona Diana Garrigosa, i convé preguntar-se si es va reconèixer en els gestos de l’actor, en la dicció, en aquella gavardina que semblava anar-li una talla gran… ¿Recorda potser qui va ser, el que va suposar per a aquesta ciutat?

La proposta teatral planteja qüestions tan vigents com l'encaix entre Catalunya i Espanya

En qualsevol cas, és una llàstima que el muntatge duri tan poc, només fins diumenge, perquè segueixen tan vigents els interrogants plantejats sobre l’escenari que costa creure que, transcorregudes més de tres dècades, estiguem encara igual. S’entrecreuen en la discussió la naturalesa de la burgesia catalana, per exemple, amassada amb els germans petits de l’hereu. O l’inesgotable tema de la relació amb Espanya, un moviment oscil·latori entre la frustració d’una nació sense Estat i el fracàs d’il·lusionar amb un projecte comú.

Pujol i Samaranch

L’alcalde olímpic somiava amb refundar Espanya des de Catalunya, encara que la Capmany, gata vella, la baula amb aquell ideal republicà que la guerra civil va truncar, recelava tant d’aquesta possibilitat, com del catalanisme retòric, «tancat i ploraner». Per cert, Jordi Pujol és un dels personatges que surt més malparat en el muntatge, juntament amb el fantasma de Juan Antonio Samaranch, de pròcer franquista a president del Comitè Olímpic, una espècie de Fouché amb una peculiar mobilitat ideològica.

Pujol i Samaranch són els que surten més malparats de l'acarament amb el passat

Espanya, Catalunya i el seu encaix. Pot ser que la clau estigui en una frase que pronuncia el personatge de Pasqual Maragall en el muntatge: «Hem de fer que els nouvinguts sentin que aquí es guanyen la seva llibertat». ¿S’ha aconseguit 30 anys més tard? Aquest tema donaria per a una llarga discussió. Buf, quina feinada encara.