Una Senyora de Barcelona

Demana un parell de minuts per acabar l’Àngelus que resa amb una veïna. Faltaria més. Som a la vorera Besòs del carrer de Calvet, davant el número 70, al costat d’un col·legi, a tocar d’un semàfor. Acaben l’oració i s’acomiaden. «Adeu, adeu… Ara sí. Així que tu ets el noi periodista. Anem a fer un cafè i t’ho explico tot». Rosamaria Pantaleoni, la Rosa a partir d’aquí, és un exemplar humà dels que recorden i confirmen que aquesta ciutat és una suma de petits pobles. Es va jubilar fa una setmana després de 55 anys al capdavant de la seva farmàcia. Però la seva vida laboral queda eclipsada per una trajectòria vital marcada per una poliomielitis que va forjar una personalitat tan forta com optimista, tan lluitadora com riallera. Un personatge de Barcelona.

Mou la cadira de rodes amb una agilitat admirable. És d’aquelles elèctriques, amb un petit joystick al puny. «Vaig a tota llet i tinc cinc marxes», concreta ella, mentre exhibeix les prestacions del vehicle avançant pel passadís de la cafeteria i esquivant clients. Demana un tallat descafeïnat. I es posa a parlar en una taula de la terrassa mentre no para de saludar veïns. Prefereix que no es detalli la seva edat. «Posa uns 80 i arreglat». S’imposa començar per la fe, i la Rosa, potser més pràctica que devota, comparteix els seus dubtes sobre el més enllà. «Potser hi ha alguna cosa. O potser no. En tot cas, tinc el 50% de possibilitats que sí que n’hi hagi». Diví pragmatisme.La ironia i un punt de sarcasme pinten la història d’aquesta dona que a més de Farmàcia va estudiar les carreres de Periodisme i piano. Hauria sigut, afirma, «una corresponsal de guerra meravellosa, de les que van per tot el món. Però també una gran concertista». Va ser als 11 anys quan el seu sistema nerviós va començar a trontollar. La pòlio li va afectar les cames i un braç. Però lluny d’enfonsar-se –«vaig plorar molt», admet–, es va adonar  que la seva pena començava a encomanar-se al seu entorn. I això no ho pensava acceptar. 

«Un cop vaig tenir clar que mai em curaria, vaig posar a la balança el que havia perdut en un costat i el que podia fer amb esforç i amor a l’altre. Guanyava de molt el futur, i no volia arruïnar la vida dels meus pares». Hi va ajudar molt ser tan tossuda, tan «pesada des de petita». En el seu cas, a més, i no ho amaga, el fet de procedir d’una llar acabalada també li va permetre disposar de «facilitats» insòlites a l’època. Com ser operada a Londres pel doctor Josep Trueta.

El que més crida l’atenció d’aquesta dama és el seu àcid sentit de l’humor. Aquí en teniu un parell d’exemples. En els seus anys d’universitat va participar en un carnaval i va recórrer a la seva discapacitat per brillar per sobre de la mitjana. A les cames portava uns ferros que la feien caminar de costat de manera  «pesada i rigida». «Em vaig vestir de Herman Munster. Només em feia falta la careta, el caminar ja el tenia». Va quedar tercera en el concurs. 

En la seva vida ha conduït diversos vehicles, però abans, en la seva infància, va tenir un burro amb un petit carruatge. A l’animal el va seguir una Vespa amb sidecar i després una Vespacar (moto amb cabina). L’últim vehicle que va pilotar és un Seat 600 –també va tenir un Panda– que encara guarda al garatge, amb l’adhesiu que es va fer col·locar a la part del darrere: «Compte amb la minusvàlida, no pot quedar pitjor». També va ser detinguda durant el franquisme per les revoltes estudiantils (va dormir a la caserna) i té un periquito que es diu Gustavo que segueix el ritme de les seves cançons donant-li cops amb la pota a l’espatlla.

 

L'església a casa

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Del seu mig segle a la farmàcia es queda amb els clients. Perquè sempre li ha agradat el contacte amb la gent. Potser per això a finals dels 60 va decidir convertir el garatge de casa seva, a Sant Joan Despí, en una església on va arribar a oficiar el bisbe. La gent es portava el tamboret de casa. Batejos, comunions i fins i tot funerals es van arribar a celebrar en aquella cambra que dona al carrer, al Pla del Vent. Gairebé 10 anys de misses en què no faltava el cor amb els nens del barri. Però tornem a ca l’apotecari. Hi ha passat de tot, inclosos sis atracaments. Ara bé, per assalt, el que va patir quan el seu Vespacar es va parar sense més ni més en un carrer que pujava com un dimoni. Un home li va demanar tots els diners. Ella els hi va donar i quan se n’anava li va preguntar si la podia empènyer. «Quina suada que es va fer, es va guanyar les monedes». 

La farmàcia, sí, perdó, ara hi anem. N’hi ha prou d’explicar la conversa que manté amb una veïna que passa per la cafeteria. «La Rosa va salvar la vida al meu marit dues vegades, i això no sé si és bo o dolent». Totes dues es parteixen sense aturador. «L’estimem molt, però té una mica de mal geni...». Ningú ho diria.