"El pitjor no és la droga, és el carrer"

Pinta asseguda a terra, al replà de l’entrada. Per carregar el mòbil a l’endoll, no perquè el lloc l’inspiri especialment. Està acabant dos llenços que li ha encarregat el seu germà, que viu a Alemanya i la vol ajudar. Pel vidre del flamant edifici, inaugurat fa amb prou feines un mes, no hi ha ningú que passi que no li dediqui un somriure o un toc al finestral. «¿Vols un gelat?», li ofereix un noi sota una gorra al sortir. Ella l’accepta. Li encanta la xocolata. Al cap de poc, un altre home li acosta un cilindre de galetes farcides de xocolata. La Isabel li agraeix el gest, n’agafa una i ell li dona el paquet sense acceptar un no per resposta.

«Em cuiden molt. Som una família. Aquí compartim de tot, situacions límit. És tot molt intens. Ens hem vist amb el mono, ballant, al matí acabats de llevar, dormint col·locats sobre la taula...», explica aquesta portuguesa de 36 anys, usuària diària del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) Baluard des de fa quatre anys.

«Amb el noi del gelat vaig estar sis mesos sense parlar-m’hi. Em va robar la bossa amb tot a dins. Hi portava tots els papers, el mòbil, marihuana, una mica de speed», explica la dona donant un bany de realisme al relat. «Fins que un dia em va venir plorant, preguntant-me per què no li parlava. No sabia que era tan important per a ell... El vaig perdonar, és clar», prossegueix. Els usuaris del CAS són una família, per a les coses bones i per a les dolentes. «Quan veig xavals molt joves, que van molt ràpid, intent asseure’m a parlar amb ells, fer-los una mica de mare, amb les bronques i tot. Jo soc molt dura», explica amb dolçor.

Ha passat per totes les etapes, diu. «Menys punxar-me. Punxar-me mai m’ha cridat l’atenció. No m’agraden les xeringues, crec que és per la meva mare. Va morir de càncer, i amb la malaltia es va haver de punxar molt. Ella, de jove, es punxava heroïna, i mira, de gran es va morir de càncer, també punxant-se», se sincera sense deixar anar el pinzell. «Vaig començar a consumir per entendre què tenia aquella merda, que havia sigut tan forta perquè la meva mare ho deixés tot», explica la Isabel, que no va consumir coca cada dia –«al principi era només per sortir de festa, allò típic»– fins que va començar a sortir amb la seva exparella, que ara és a la presó. «Ell sí que robava –explica la Isabel–, per això va acabar anant a parar a la presó».

Quan la seva exparella va entrar a la presó i ella va quedar sola i al carrer –«he estat en diverses cases okupades, però una dona sola... sempre surt algú que es vol aprofitar de tu, i passo»–, va començar a anar al CAS Baluard. «Aquí gairebé no consumeixo mai, vinc a dutxar-me, i a estar amb els companys. Aquí em sento protegida, això és una cosa molt tribal, per això em vaig enfadar tant per allò del robatori, no perquè robés, sinó perquè em robés a mi».

El que agraeix més dels serveis que li ha ofert aquest equipament de reducció de danys municipal és haver-la ajudat amb la gestió de la seva targeta sanitària. «Un dia que no vaig poder més, en una discussió amb el meu ex, vaig donar un cop a un vidre i em vaig destrossar el canell –recorda–; em van haver d’operar i després em passaven la factura: 2.900 euros». L’incident va marcar un abans i un després. «Vaig veure que havia de frenar».

«La pintura és un altre vici»

Notícies relacionades

Nova seu del CAS Baluard: on els toxicòmans només són persones

Aparcaments i mobilitat

«La pintura és un altre vici»Des que pinta, consumeix menys. «La pintura és un altre vici», assenyala la dona, que explica que consumeix cocaïna, només fumada, que la compra ja cuinada, com a fórmula, també, per consumir menys (és més cara). «És obvi que sabria cuinar-la, he vist fer-ho centenars de vegades, però prefereixo comprar-la ja cuinada», matisa insistint que «el pitjor no és la droga, és el carrer». «Per a una dona, viure al carrer no és fàcil. Vius situacions molt dures. Saps que si et conviden gaire, volen alguna cosa. I si t’ofereixen lloc en alguna casa, també», insisteix la dona, que va arribar a Espanya via Salamanca, on va estar fent un Erasmus quan estudiava Matemàtiques, carrera que va deixar quan li faltava només un curs.

Al carrer sap que ha de seguir diverses regles, com tapar-se sempre el cap quan dorm, perquè no vegin que és una dona, i buscar llocs protegits, com la part alta dels portals, a l’entrada dels terrats, on mai puja ningú, o zones que ja coneix, com les de l’estació de França o Correus. Té tramitada la renda garantida i espera cobrar-la ben aviat «i remuntar», diu abans de fer l’última pinzellada a la seva obra. Mentre no arriba, quan pot –«cada cop que en tinc 10 d’acabats»–, busca una plaça tranquil·la per vendre els quadros i anar tirant.