Melquíades visita Barcelona

Les dues primeres enllaunadores de cervesa artesana ja giren a la velocitat del llamp a Barcelona. És com si hagués recalat en aquest Macondo mediterrani el gitano Melquíades, que un dia et sorprèn amb dos imants («la vuitena meravella dels savis alquimistes de Macedònia») i el viatge següent arriba amb una ullera de llarga vista i una lupa de la mida d’un tambor («¡la ciència ha eliminat les distàncies!», proclamava el personatge sortit de la Smith Corona elèctrica de Gabriel García Márquez que, segons el mateix escriptor colombià, utilitzava només amb els dits índexs, «buscant la lletra al teclat, igual que les gallines furguen el pati buscant cucs ocults»).

Doncs això, que l’adveniment de les dues primeres màquines enllaunadores de cervesa artesana s’han d’anar a veure amb l’entrega i l’enlluernament d’un José Arcadio Buendía. Vet aquí, doncs, quatre apunts acabats de treure de la llibreta de viatges d’aquesta excursió per dos locals de Barcelona, el Vaso de Oro i NaparBCN, temples del llúpol on es beu a l’estil de Nabucodonosor, perquè el rei babiloni, diuen, era cerveser com ningú. «He fet córrer sense mesura, com corre l’aigua del riu, torrents de cervesa sobre l’altar de Marduk i la seva dona Sarpanitu». Riu-te dels babilonis. Aquesta és l’actitud.

Reprenem el fil. La màquina enllaunadora, per resumir la història, és una última novetat en cerveses artesanes. I a més a més, recent. Si fos un noi, encara no s’afaitaria. La cosa va començar a Oskar Blues Brewery de Colorado, els Estats Units. Hi ha cervesòlegs que sostenen que la primera llauna artesana la va empacar un altre taller, però el mèrit se sol atribuir als de Colorado.

Sense la cruel pasteurització

La idea era simple. Als tiradors de la barra s’hi servia cervesa cuinada allà mateix, a la rebotiga del bar, perquè l’artesana és una cervesa, per dir-ho d’alguna manera, com Immanuel Kant,vaja que no se li posa bé viatjar. Aquí el de la crítica de la raó pura no va sortir del seu Königsberg natal en els seus 80 anys de vida, i la cervesa de taller, una altra filosofia de vida, ja que tampoc és gaire d’anar per aquests mons de Deu a conèixer món, perquè no se sotmet aquesta joia de la fermentació a cruels processos de pasteurització, com sí que fa la indústria del sector. Total, que els nois d’Oskar Blues Brewery es van posar mans a l’obra per dissenyar i fabricar una màquina capaç d’enllaunar la cervesa del tirador a la vista del client.

Hem d’obrir aquí un breu incís. Els Estats Units devien això al món. La famosa llei seca (1919-1933) no només va ser una catàstrofe durant els 14 anys en què va estar vigent, sinó que va deixar greus seqüeles, la més important de les quals és que pràcticament va extingir els petits tallers artesans de cervesa i va servir en safata a les grans companyies, a partir del 1933, copar el mercat amb el seu refresc de llúpol, per anomenar-lo d’alguna manera. Revertir aquella situació ha costat anys de lluita, ben profitosos, segons sembla, perquè el 20% de la cervesa que es consumeix als Estats Units és de producció artesana.

El 2014, per anar ja al tall, les enllaunadores de bar van començar a poblar Amèrica del Nord com les pomeres en temps de Juanito Appleseed. A Espanya, aquella història feliç de cervesa coneix llauna té data i lloc, 27 de juny del 2016, a Vallecas. Allà, recorda Daniel de Julián, un dels socis de la cervesera madrilenya Valle del Khan, van posar literalment a rodar la seva pròpia enllaunadora. La van omplir amb una de les seves creacions, la VII Tits, una cervesa pale que deu el nom (carai, sempre s’aprenen coses) a un parc de Vallecas, el Cerro del Tío Pío, però que tots coneixen millor com el parc dels set pits, pels set voluptuosos turons que el conformen. VII Tits dissimula una mica la cosa, però és inequívoc.

Un any més tard, ¡per fi!, les enllaunadores han arribat a Barcelona. Al·leluia. La primera és en mans de Gabriel Fort, actual cap de família de la saga d’El Vaso de Oro, l’equivalent en tapes i cervesa a la font de Canaletes. Sempre s’hi torna. Gabriel, a aquestes altures, ja és el principal profeta de la Beer Nation. Donin-li una barra de bon pa i els revelarà la veritat sobre la cervesa, «pa líquid», com en diu ell.

Quilòmetre zero

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

La segona i de moment última enllaunadora de Barcelona és al NaparBCN, on –explica Sergio García– presumint-ne se serveixen una quinzena de diferents varietats de cervesa elaborades allà mateix, més quilòmetre zero impossible.

Hi deu haver qui es pregunta tot això per a què, per a què enllaunar-se una cervesa a la barra podent anar al súper a comprar-hi el quinto de sempre, i més ara que les grans companyies expliquen a la publicitat que el Juan Valdés dels cafès era un aficionat al costat dels seus caçadors de llúpol i ordi. Vaja, que diuen que també han vist la llum i, com Sant Pau, han caigut del cavall de la seva heretgia. Doncs d’acord. Daniel de Julián (el tetòleg, perquè ens entenguem) subratlla que ningú compara una espatlla de Jabugo amb el pernil de York, ni aquí ni a Macondo. Això ho sap fins i tot Melquíades.