Sumptuós modernisme ocult

De les lones a les tanques. Fins fa poques setmanes unes lones tapaven la vista de l’edifici construït a la manera de les antigues vil·les palatines d’estil modernista que, el 1889, es va fer construir Ramon Montaner. I també des de fa poques setmanes les tanques, moltes, obliguen el transeünt a admirar la sumptuositat de la construcció, ja descoberta, des de la distància. Les lones eren fruit de la rehabilitació de l’edifici; les tanques les marca la política. Massa manifestacions. I massa posicions. No en va, on va tenir la seva residència el primer comte de la Vall de Canet (noble per obra i gràcia d’Alfons XIII), ara té la seu (i búnquer) la Delegació del Govern. És el Palau Montaner, la construcció modernista més desconeguda i oculta, alhora que opulenta, que hi ha a Barcelona. Amb permís de la Casa Comalat, que no té rival pel que fa a secretisme i decoració desbordant.

Ramon Montaner, home amb possibles, no va escatimar recursos a l’hora d’erigir la seva residència. La va encarregar a Josep Domènech i Estapà, arquitecte pseudomodernista, i la va fer acabar a Lluís Domenèch i Montaner, modernista de pro, a més a més de nebot del comitent. I l’autor del Palau de la Música va posar tots els sentits en el que va ser un dels seus primers dissenys. Vaja, que es va envoltar dels millors per decorar l’interior. ¿El resultat? Insuperable. L’ebenisteria la va firmar Gaspar Homar, els vitralls els va posar Antoni Rigalt, les escultures les va tallar Eusebi Arnau i els mosaics van sortir de les mans de Lluís Bru. No hi havia en aquell moment artesans i artistes més doctes que aquests. Ni ningú amb més ganes de mostrar el seu poder burgès que Montaner. D’aquí ve la sobredosi d’escuts familiars en sòls, vidrieres, teles i fustes. I la profusió de repussats i fornícules. Amb tot, l’espectacularitat la dona l’entrada principal amb la seva monumental escala, idea de Domenèch i Montaner, que llueix sota una impressionant claraboia amb motius vegetals, dissenyada per Rigalt, i el primer tram del qual s’acaba davant d’unes escultures d’Arnau que donen la benvinguda amb ofrenes de sal, aigua, vi i pa. Cal destacar, també, la barana, ornamentada a més no poder amb conjunts florals i criatures mitològiques, a més de lleons, dracs i serps.

Seu de la Falange

Seu de la FalangePerò veure un desplegament decoratiu com aquest no és fàcil. Durant un temps l’ajuntament hi va programar visites des de la Ruta del Modernisme. Ja no es fan i difícilment es repetiran. La seguretat obliga. Tot i així, hi ha una opció: la Fundació Tàpies. A veure, Montaner era soci de Francesc Simón, i tots dos van fundar l’editorial Montaner i Simón, la seu de la qual, ara ocupada pel centre dedicat al pintor matèric, també la va construir Domenèch i Montaner. Així que des de la Fundació Tàpies s’organitzen rutes pels dos edificis i un tercer, la Casa Thomas, del mateix arquitecte i també vinculat a l’editorial. Però no són ni gaires ni constants.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

El conveni amb la Delegació del Govern preveu sis visites l’any. L’última estava programada per a dissabte passat però es va suspendre en nom de la seguretat. Així que el que es pot fer és disfrutar el palau per fora, que també és possible. De moment des de lluny, per culpa de les tanques, ja ho saben. Es pot contemplar la façana amb els mosaics de ceràmica vidrada amb al·legories de la impremta, les arts clàssiques i els nous invents (telèfon, gramòfon i electricitat). Sense oblidar els dos blasons i l’au fènix que coronen l’entrada principal. O la tanca de forja perimetral dissenyada amb barrots en forma d’abella i rematats amb estrelles de cinc puntes.

La dificultat de l’entrada sap molt greu, ja que és un dels edificis modernistes més recarregats, desconeguts i més ben conservats de la ciutat. De l’edifici n’han desapareguts estances, com la impressionant sala de música, o la cuina i els lavabos, exemples de modernitat a principis del segle XX, però es conserva bastant sencer tenint en compte que des que la família Montaner el va abandonar durant la guerra civil, l’edifici ha sigut seu, abans de ser Delegació del Govern, de l’Institut Balmes, després de la contesa, i de la Falange des dels anys 50 fins al final de la dictadura.