Una gran Mercè que va penjar d'un fil

El 20 de setembre passat, el Dia de les Manifestacions Tumultuàries, segons el nou slang polític, Movistar va fer l’agost a l’Ajuntament de Barcelona, sectorial de Cultura. Que aquesta edició de la Mercè era estranya se sabia des que el Govern de la Generalitat va convocar per a l’1 d’octubre el referèndum. Però dimecres, les detencions i la resposta del bloc independentista va dibuixar, com es diu en aquests casos, un nou marc. «S’han de suspendre les festes». Això es va arribar a plantejar en aquell incessant intercanvi de trucades i també de reunions. No queda clar si la proposta era per evitar mals més grans (sembla que no) o perquè el pare de la idea considerava que, davant l’excepcionalitat de la situació política, aquí no es pot ni ballar la conga. La Mercè 2017 es va clausurar ahir amb el piromusical de Montjuïc, amb unes xifres generals de públic que empetiteixen les del 2016, sobretot sense anomalies (bé, sí, una) i amb el bon gust de boca que el projecte de la descentralització de la festa ha sigut un encert.

La qüestió de les xifres acostuma a aixecar sempre suspicàcies, però a l’Institut de Cultura de Barcelona demanen que es confiï en els seus sistemes electrònics de recompte i en la bona fe dels que realitzen estimacions. Fa un any, la festa major, piromusical inclòs i amb alguna episòdica pluja com a contratemps, es va tancar amb un balanç d’1.263.000 espectadors. Aquest 2017, sense comptar encara les dades d’última hora del piromusical, el públic ha pujat fins als 1.312.000 espectadors.

La Ciutadella

Més gent però menys aglomeracions, sobretot allà on, per a inquietud dels organitzadors, més n’hi solia haver, per exemple a la Ciutadella. La decisió de treure-li el tap al parc i escampar la programació al llarg del passeig de Lluís Companys ha permès que en quatre dies hagin passat per aquesta zona unes 175.000 persones.

El parc de la Trinitat, incorporat amb cautela a la Mercè del 2016, s’ha consolidat en aquesta edició amb 30.000 espectadors. El circ del castell de Montjuïc, amb més trajectòria, en suma 36.000, cosa que té el seu mèrit, perquè per a l’assalt a aquesta fortalesa és necessari posar-hi ganes.

Tampoc estan gens malament les xifres de les novetats descentralitzadores d’aquest any, com el parc de Sant Martí, amb 18.000 assistents, i la plaça Major de Nou Barris, beneïda diumenge a la nit amb la visita de l’orquestra i el cor del Liceu. Unes 8.000 persones han passat per aquest espai que, llevat que hi hagi sorpreses, com els altres repetirà el 2018.

El mèrit de totes aquestes xifres és que s’han obtingut en bona part a cop de petits espectacles, alguns de format minúscul. L’excepció són els concerts de la platja del Bogatell, amb artistes amb ganxo, i aquí és on es va produir la principal anomalia de la Mercè 2017, aquesta que dimecres algú va plantejar que s’havia de suspendre. Durant l’actuació de Txarango, dissabte a la nit, van pujar a l’escenari la diputada de la CUP Eulàlia Reguant i el dirigent de Podem Albano-Dante Fachin, que des que s’ha convertit en l’ovella negra del bloc dels comuns surt més a TV-3 que la Melero. Abans, els músics amenitzaven els mítings polítics. Dissabte, al Bogatell, va ser el món al revés. Qualificar d’incident el que va passar potser seria exagerat, però va ser una clara ruptura del guió pactat abans de les festes amb els dirigents del procés.

Reykjavík

El balanç de la festa, com ja ha estat dit, és de sobres satisfactori, encara que sempre se li ha de posar algun però, ni que sigui per millorar de cara al futur. En aquesta ocasió, la fava del tortell ha sigut la ciutat convidada, Reykjavík. Ja jugava en contra seu que les seves antecessores en aquesta condició de ciutat convidada van ser dos transatlàntics culturals com París i Buenos Aires, que aviat està dit. Però no s’ha de menysprear el caràcter imprevisible dels islandesos. El més habitual és que dels islandesos se’n destaqui  la seva resposta a la crisi bancària, per exemple, i s’ignorin episodis sorprenents. El juny del 2008, per exemple, va arribar a les costes del país, enfilat dalt d’un bloc de gel, un os polar. No havia trepitjat Islàndia cap os blanc des de feia 300 anys. Doncs bé, la inesperada visita va acabar aviat. D’un tret.

Codis llunyans

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

No es pretén aquí, amb aquesta anècdota totalment certa, traçar un perfil de l’islandès mitjà, però sí subratllar que llunyans que són els seus codis, mediambientalment i teatralment. La presència de Reykjavík a la Mercè ha sigut tan efímera com la vida d’aquell os, al qual, per cert, dies després va seguir un altre amb idèntic destí.

Ha sigut possible, amb tot, assaborir cine islandès, com Bokeh, versió illenca del 'Mecanoscrit del segon origen' de Pedrolo, al CCCB, i altres joies més, però a l’hora de la veritat hi ha hagut una cultura convidada a l’ombra que no ha passat inadvertida per al públic, la coreana, cosa que indueix a sospitar que potser el 2018 la ciutat convidada serà Seül. Com que no és una decisió encara presa i demanar és gratis, aquí va una proposta. L’Havana, per favor.