La Mercè al Moulin de la Galette

El calderó polític previ a l'1-O amb prou feines interfereix en la festa major, tot i que brinda, això sí, números molt teatrals

zentauroepp40263264 puigdemont170924200927

zentauroepp40263264 puigdemont170924200927 / RICARD CUGAT

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols / Barcelona

Hi ha el programa oficial de la Mercè, inabastable en només tres dies, i després hi ha els espectacles off Mercè, quan l’actualitat, per exemple, interfereix en la festa major. Fa dos anys (any cinc del procés) els regidors Alberto Fernández Díaz i Alfred Bosch van protagonitzar una performance inesperada quan van intentar penjar del balcó de l’Ajuntament de Barcelona cadascú la seva bandera.

Amb aquests antecedents, és clar, ahir tocava, tal dia com llavors, anar a la processó municipal que va des de la basílica de la Mercè fins a la plaça de Sant Jaume, expectant, per si passava res per explicar. Com estan les coses en el calderó polític ho sap tothom. La mirada expectant era natural. I, no obstant, amb prou feines hi ha res per ressaltar aquest 2017 en el capítol off Mercè. Està sent una festa major estupenda, més dels barris que mai, molt tonificant, si així es vol veure, per a la setmaneta que espera als barcelonins d’aquí al dia 1 d’octubre.

PAPERETES DE VOT 

De l’off Mercè no hi ha gaires coses per destacar. Sí, és cert que es van llançar paperetes de vot des d’una cantonada de la plaça de Sant Jaume. També és cert que la comitiva oficial de regidors, amb Carles Puigdemont, Carme Forcadell i Ada Colau al capdavant, va avançar pel carrer Ample entre cors de «votarem, votarem». Pocs, perquè d’ample, el carrer en té molt poc, però de crits, n’hi va haver. Hi haurà qui cregui que això ja és sedició. És qüestió de mirades. Aquell moment en què els castellers ajunten els braços per a fer la pinya i començar a aixecar la torre potser fisn i tot té aires de turba en els temps que corren. En fi, res equiparable al número que la parella Bosch & Fernández van representar l’any 2015 llevat, ¡oh!, d’un detall que potser va passar inadvertit.

Va ser a la missa de la basílica de la Mercè. És una celebració religiosa que no forma part del programa oficial de la festa major des que Colau és alcaldessa, per allò de la laïcitat portada fins a la màxima coherència. Els regidors de l’oposició, no obstant, encara van a aquesta missa, i és quan s’acaba que comença la processó de ciutadans fins a l’ajuntament.

L’alcaldessa els espera a fora, així que es va perdre el detall. Va ser quan l’arquebisbe Juan José Omella  va dir a la parròquia que es donessin la pau els uns als altres, o sigui, el que és habitual a les misses. Llavors, qüestió de protocol, perquè així estaven asseguts, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont,  va donar la mà al president de la Generalitat en l’ombra, Enric Millo. Va ser una cosa molt breu, sí, però també molt teatral, com quan Bette Davis saluda Anne Baxter a Tot sobre Eva.

La qüestió és que el previst matí d’enrenou de la Mercè no va succeir, la qual cosa va ser una extraordinària ocasió per volar del centre (tan ple estava que es va tallar l’accés a la plaça de Sant Jaume) i anar de visita a alguna de les novetats d’aquest any, com el parc de Sant Martí, sense ànim d’ofendre, l’aneguet lleig del programa.

DIES DE RETROBAMENT 

¿Per què aquesta tria? Per una cosa que Marina Garcés va dir al pregó i que val la pena repescar. Va explicar el que les festes majors són en realitat als pobles. Són, va dir, els dies de retrobament, perquè tornen els que se’n van anar a viure a un altre lloc, són els dies en què es troba a faltar els que ja han mort, es disfruta amb els primers passos dels nadons, que ja poden ballar a primera fila de l’escenari, s’enveja la vitalitat dels més joves, es conversa amb un antic amor… És clar, a la Ciutadella o al castell de Montjuïc, dos espais de la Mercè amb més tirada, això no és possible, però al parc de Sant Martí, una mica sí.

A les quatre de la tarda, l’hora escollida per a aquesta excursió exploratòria, el parc tenia, ¡oh, al·leluia!, un cert aire del Ball al Moulin de la Galette, de Renoir, amb famílies de sobretaula a l’ombra dels arbres, alguna migdiada a les gandules i nens, alguns, amb cara d’entremaliats. L’hora era premeditada perquè estava prevista just llavors l’actuació de Pau Riba, del qual el programa de mà deia que havia seleccionat alguns dels seus vells temes per cantar-los al sempre exigent públic infantil. ¡Glups! Per poc que es conegui la carrera d’aquest home, es comprendrà per què aquesta curiositat.

‘UNPLUGGED’ DESCALÇ 

És autor, entre altres temes, d’una cançó en dos actes sobre el Nadal i d’una qualitat poètica sense rival, cosa lògica si es té en compte qui van ser els seus avis paterns, però en la qual no falten versos dedicats a les putes. Coses de la contracultura.

Puntual (perquè aquesta Mercè sí que ho té, que sembla suïssa), l’irrepetible Pau Riba va aparèixer entre el públic, descalç, amb la guitarra a la mà, amb un unplugged d’un gran tema que ell, cap a l’any 1971, amb un parell, va titular Simfonia núm. 3, d’un temps, d’uns botons, una oda al difícil art de la mandra. Era aquest, el de Sant Martí, un concert de butxaca, amb molts nens i els seus corresponents pares, però això sí, un públic entregat.

Notícies relacionades

Avui repeteix, a la mateixa hora. Ni que sigui per disfrutar d’En colors, una altra de les seves obres majúscules, val la pena. Potser fins i tot s’anima i dedica L’home estàtic a Mariano Rajoy. La Mercè és una delícia per propostes com aquesta.

No per només aquesta en concret, sinó per totes les opcions que inclou el programa, aquí i allà, que són inabastables. Total, que s’agraeix que l’off Mercè d’aquest any, el polític, no hagi causat pràcticament interferències. Dimarts comença aquesta altra festa major.