Aprengui xinès amb el bar Lorena

Al Camp de l’Arpa, al carrer de la Muntanya, hi ha una granja bar regentada per un matrimoni xinès. Rep Xiao, de 31 anys, amb un castellà molt digne. Fong és el seu marit, i tenen tres fills d’entre 1 i 7 anys. El que és notícia, perquè no és res nou que ciutadans asiàtics estiguin al capdavant d’un local de restauració a Barcelona, és la seva manifesta voluntat d’integrar-se i de formar part de la vida del barri. Una tasca que han volgut que sigui de doble direcció.

No passa cada dia i ara feia un temps que no el penjava, però des del mes d’octubre de l’any passat, aquesta dona col·loca a l’entrada un cartell amb una paraula en castellà que tradueix al xinès. El tenia una mica abandonat, però ara, quan els nens tornin al col·le, diu que reprendrà les classes.

   

 La paraula d’ahir era hola, però abans van ser primavera, dilluns, mà, orella, aeroport, família, refresc, cervesa o bonica. També els números i els dies de la setmana. «Vaig veure a la tele que ho feia un basar de Madrid. Em va agradar la idea perquè és una manera de compartir la nostra cultura; i em va semblar divertit». 

Els clients entren i li canten el concepte. Ella els corregeix amb paciència, perquè l’entonació no és gens fàcil. 

A Barcelona estan censats, segons xifres municipals, 17.500 xinesos. Només el 14% han nascut aquí, cosa que demostra dues coses: que és una immigració relativament recent i que, com passa amb els pakistanesos, és l’home el que ve a Espanya per, més tard, si les coses funcionen bé, portar-hi la resta de la família.

Un cunyat de Xiao els va traspassar el bar Lorena fa uns cinc anys. El local està igual que en els temps en què la propietària era la senyora que donava nom a la granja. D’allò fa més d’una dècada. S’imposa preguntar-li a Xiao per què els xinesos, quan es queden un negoci, no canvien res. El bodegó, el lloro de cartró, el cartell dels bocates, el dels gelats, la samarreta de futbol. Res. «No ho havia pensat... Ja estava bé així».

    

En una paret tenen penjada la porra. La fan des del primer dia i aquesta setmana cal mullar-se amb el Barça-Espanyol. Ja hi ha sis apostes. Ni una favorable als periquitos. Són dos euros per aposta. Xiao ha posat un 3-0. Obren a les 7.30 hores i tanquen passades les deu de la nit, a les 22.30. Això de dilluns a dissabte, i també els diumenges a la tarda si juga el Barça. Porten el negoci ella i el seu marit i no han fet vacances en un lustre. Només un parell de setmanes per anar a veure els seus pares a la regió de Zhejiang, a sobre de Taiwan, a l’est de la Xina.

«¿Quin jove de Barcelona estaria disposat a treballar tant com ells? Ja t’ho dic jo: cap». Parla Susana Iglesias, de 70 anys, clienta diària que abans vivia més cap al centre fins que el propietari li va apujar el lloguer de 600 a 1.000 euros. Aquesta dona va treballar a Norma Editorial durant 35 anys. «Al principi érem tres. El matrimoni fundador i jo». Era la cap de representants d’autors. Una Carmen Balcells de la il·lustració. Un altre dia parlarem amb ella sobre com ha evolucionat el còmic a la ciutat. Sobre el bar diu sentir-se «molt còmoda, com a casa». «No han sigut mai distants i els nens són un encant». Els anomena pel seu nom, encara que la seva entonació, si es compara amb la de Xiao, potser és com dir Antonio a un Gonzalo.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Xiao no es queixa de l’horari. No es queixa de res. I la veritat és que no fa res més que somriure. Diu que treballa pels seus fills. També pels seus pares i pels seus sogres, que es dediquen al camp a la Xina, on ella espera tornar quan es jubili. «Normal –apunta Susana–. Igual que els que venen de fora de Barcelona marxen al poble quan es retiren. Jo faria el mateix, ¡però soc d’aquí!».

Xiao i Pong viuen molt a prop del bar. És un altre tic clàssic dels xinesos de Barcelona. «Ens vam instal·lar al costat perquè és més còmode. Per si volem descansar». Els seus tres fills mengen i sopen al bar. Es mouen per aquí com si fos el saló de casa. La mare agafa els seus llibres del col·le per llegir i millorar el seu castellà. «Està bé que conegui la vostra llengua i la vostra cultura. Com també està bé que vosaltres conegueu la meva». Així sigui. 'Zài jiàn', Lorena. Adeu.