Com més grans, més salvatges

Tot torna a la normalitat quan a la nit els carrers fan olor de bocata de bèicon. La calor d’agost s’exalta a les planxes vermelles dels xiringuitos. El cel nocturn i el ferro negre de les graelles es reflecteixen l’un a l’altre, i per tot arreu hi ha garlandes perseguint els carrers tallats de Sants. En unes festes de barri tots els veïns celebren el seu sant, perquè són festes patronals, onomàstiques. Al fer anys li correspon un altre dia, una altra celebració més incòmoda, plena d’una pompositat històrica que a vegades s’anomena aniversari. El poeta Luis Alberto de Cuenca ha dit en un llibre, que es titula 'Señales de humo', que li agrada més el dia del seu sant que el del seu aniversari, perquè el sant li recorda coses bones (per això el van fer sant) i l’aniversari li diu que té un any més. Les festes de barri arriben cada any amb aquella lleugeresa, aquella intimitat i aquella bondat dels dies de sant.

Aquest és el tercer any consecutiu que Los Salvajes actuen al carrer de Rosés, per on aboca a la rambla del Brasil, a les festes de Sants. Hi ha qui ja creu que són un grup del barri i que per això tornen (la història torna, no es repeteix, és la diferència existent entre Friedrich Nietzsche i Karl Marx), però el cert és que Los Salvajes són del Poble-sec. Una de les bandes mítiques de Barcelona, i del rock que es va tocar i es va ballar a l’Espanya de la dècada dels 70. Es tendeix a al·ludir a aquestes coses amb circumloquis, i per això es diu tantes vegades, per exemple, rock de l’Estat espanyol en lloc de rock espanyol. En realitat, l’adjectiu és el de menys, perquè l’important, l’únic important en realitat, és el rock. Però també resulta bastant absurd. És com dir rock de l’Estat català en lloc de rock català, o punk de l’Estat britànic en lloc de punk anglès. A l’Estat, el mateix que al germà aquell de La Romántica Banda Local, no li agrada el rock.

Los Salvajes van crear el seu grup al Poble-sec ara fa 55 anys. Un lloc molt musical, potser perquè encara s’hi respirava l’esperit alegre i apallissat del Paral.lel. D’aquest barri i d’aquella època també són Jaume Sisa, Los Cheyenes, Los No, The Finder’s, Joan Manuel Serrat (una mica més gran que tots aquests)... Però eren uns altres temps, i l’abundància no ens havia fet tan cínics. Los Salvajes expliquen que assajaven al soterrani d’un colmado i la gent s’hi acostava per escoltar les cançons. «Ara la gent protesta si sent tocar. Hi ha massa música a tot arreu», expliquen.

De la banda original, en aquesta formació hi participen Delfín, el bateria, que va néixer i es va criar al carrer de Salvà (era veí, balcó per balcó, de Miralles, el guitarra rítmica, però aquest ja no forma part de la banda, i a l’escola s’asseia al costat de Sisa; endevinin qui era el que sempre sortia al quadro d’honor); Sebas, el baixista (la seva melena de rocker de 70 anys i el somriure de felicitat que el transforma en un buda il·luminat de rock and roll quan puja a l’escenari), i Julián, que també és guitarrista (abans d’anar-se’n junts a sopar un bocata a un bar pròxim, que regenta una família asiàtica, guarda la seva Rickenbaker vermella amb una extrema delicadesa al maleter del cotxe. «¿Ho fas així perquè no se’t ratlli, Julián?», i ell respon sense donar-li importància: «No, perquè no es desafini»). 

Han arribat vestits de jubilats, aquell conformisme que adquireix la roba amb el cos, però abans de començar a tocar van a canviar-se a una carpa al peu de l’entarimat. La Rickenbaker de Julián, la Premier de Delfin, el Fender de Sebas... són els instruments que els han acompanyat sempre i que tenen més de 50 anys. Són els instruments amb els quals es va inventar el rock and roll i això fa encara més autèntics avui Los Salvajes.

Porten de cantant Luis, un advocat en exercici, fan i cinquantí juvenil, que se sap tot el repertori salvatge (i que té una banda que s’anomena Los Pasantes), i de guitarra solista Carles, un músic jove, de tan sols 30 anys. «Pensàvem que anàvem a vampiritzar-los, i al final són ells els que ens vampiritzen a nosaltres», assegura Sebas. I Carles, amb el seu mocador negre lligat al front, respon: «Estar amb ells és fer un curs accelerat de l’ofici de músic». 

Cavallers errants

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El rock és ofici de cavaller errant, que s’aprèn a la nit i pels camins. Moltes vegades se li demana a un novel·lista que hagi sabut crear un personatge inoblidable, com el Quixot, com Sherlock Holmes... Un grup de rock and roll és llegendari quan ha sabut donar-li a la gent un himne. El de Los Salvajes s’anomena 'Soy así'.

Però aquesta nit, exactament una setmana després de l’atemptat a la Rambla, hi ha una vella cançó del seu repertori que la banda no s’atreveix a tocar, Mi bigote, perquè a la lletra hi surt el «moro Juan, con chilaba y mostachón». I d’aquesta manera és com la por i la censura ens estan acorralant, ens estan amputant no ja en el que som sinó també en el que hem sigut. A prop de la mitjanit, Los Salvajes comencen la seva actuació. Però abans, Sebas s’ha acostat al micro i ha dit: «Hola. És una reunió totalment pacifista. Només ens dediquem al rock and roll».