Soroll de banderes

Capvespre sobre la ciutat des del Turó de la Rovira després de la tragèdia

fcosculluela38217307 barcelona 28 04 2017 turistas en los alrededores del tur  de170901171315

fcosculluela38217307 barcelona 28 04 2017 turistas en los alrededores del tur de170901171315 / FERRAN NADEU

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino / Barcelona

Des de l’esplèndida balconada del Turó de la Rovira, la Rambla no es distingeix i, a la llunyania, l’estàtua de Colom té la mida d’una agulla de sargir, tan insignificant que costa trobar-la entre la palla del paller. En canvi, el carrer de Castillejos, sense un pedigrí especial al nomenclàtor, sembla allà a dalt un torrent en descens impetuós cap al mar, l’Orinoco de la trama urbana. Gairebé tot en la vida és qüestió de perspectiva. Un artifici. Un miratge.

En realitat, part del joc als búnquers del Carmel, a 262 metres sobre el nivell del mar, consisteix a situar els edificis emblemàtics de l’skyline barceloní, arraïmats turó avall com una maqueta feta amb peces de Lego o de l’Exin Castillos. L’Hotel Vela, la Sagrada Família, la Torre Agbar, les tres xemeneies del Besòs…  Els dies clars, sense calitja, es pot divisar l’illa de Mallorca; a estribord, la vista arriba fins a l’aeroport del Prat i, pel costat de babord, fins més enllà de Montgat. Panoràmica de 360 graus.

Vaig remuntar dimecres les costes del Carmel, no en la Ducati pispada del Pijoaparte, sinó en la meva Scoopy xacrosa, perquè havia de reprendre les cròniques, amb l’aire àcid i entremaliat d’aquesta secció anomenada Barcelonejant, i resultava impossible afilar el llapis després del que va passar fa dues setmanes. Es feia imprescindible un ritual previ i íntim amb la ciutat, la nostra ciutat, contemplar-la en la distància, acariciar amb la mirada aquest rusc abastable, coqueto i a la vegada elegant, rendit a la seva vocació marítima. Hi vaig pujar buscant dues coses impossibles i gairebé les vaig trobar.

La primera, el silenci. Un propòsit absurd perquè fa més de 50 anys el músic nord-americà John Cage es va tancar en una cambra anecoica amb l’esperança de trobar-lo i se’n va quedar amb les ganes: de seguida va detectar perplex dos sorollets, un de greu i un altre d’agut. A l’acabar l’experiment, el tècnic encarregat de la càpsula insonoritzada li va explicar que es tractava del seu sistema nerviós en funcionament, el de Cage, i el de la seva circulació sanguínia, bum, bum, bum. El silenci absolut no existeix.

Per escoltar millor

Una tampoc aspirava a tant, sinó al silenci que permet escoltar millor, a un estat mental oposat a l’estrèpit i a l’excés de xerrameca i de banderes, que solen fer molt soroll. Massa per ser només draps que a força de sol i intempèrie acaben per perdre els colors i l’aprest cruixent.

Hi havia molta gent dalt del turó, gent sorollosa però tranquil·la, perquè s’ha posat de moda contemplar el capvespre des de les bateries antiaèries instal·lades per la defensa de la República el 1937 per respondre als atacs de l’aviació feixista. Els visitants es porten el berenar de casa i compren la cervesa o el refresc als llauners que pugen amb les neveres de gel.

Un formigueig d’humanitat ociosa la màxima transgressió de la qual, almenys el dia de la visita, va ser saltar la tanca instal·lada pel Muhba vora el barranc, una reixa que protegeix els vestigis del que va ser el pavelló de la tropa, per contemplar les vistes amb les cames penjant sobre el buit. Viure ja és una mica això.

Notícies relacionades

Em vaig posar els auriculars i el botó aleatori va voler que sonés Van Morrison, a qui va molt bé tenir a mà els dies que ve de gust desconnectar el telèfon com Greta Garbo. I res, vaig seure a esperar la segona cosa que buscava: la pluja.

Feia molta falta que plogués. Pluja que neteja, que s’emporta totes les coses dolentes. A vegades, la pena de la pluja és infinita, però al mateix temps és també la llavor de la vida després de la mort. Vida com la que traspua el poema de José Agustín Goytisolo que va voletejar el dia de la tragèdia: «… y saldré/ por tus calles cantando/ cantando hasta quedarme/ sin voz –porque serás/ de nuevo y para siempre–/ albergue de extranjeros/ hospital de los pobres/ patria de los valientes/ tú, Laye, mi ciudad».