Dia Mundial de la Paciència al Prat

La possibilitat que la Guàrdia Civil acabi ocupant-se dels controls de seguretat a l’aeroport del Prat semblava no disgustar els passatgers que esperaven pacientment el seu torn ahir durant les aturades parcials convocades per la plantilla de vigilants d’Eulen que realitzen aquestes tasques. «Tant me fa, el que vull és que ho resolguin», resumia Lorena, que havia arribat amb hores d’antelació per assegurar el seu vol a Lima amb el seu marit i el seu nadó des de la T-1, la més concorreguda.

    

Les cues habituals en aquestes dates a primera hora del matí, al voltant de les 10 i a partir de les 4 de la tarda, es van allargar dijous perquè van coincidir amb les aturades convocades pels vigilants. El temps d’espera va ser almenys d’una hora durant el matí. Els gestors de trànsit d’Aena, d’una altra empresa subcontractada, s’afanyaven per encarrilar els passatgers cap als accessos més fluids, però això no evitava els taps que es concentraven als arcs de seguretat, que la protesta laboral obligava a tancar almenys en una tercera part. Els auxiliars de la porta de control, també d’Eulen però que no estan en vaga, rebien les queixes i fins i tot els insults d’alguns passatgers. I la Guàrdia Civil patrullava per les portes i instava els treballadors a complir amb les seves tasques «fins i tot amb tocs d’atenció», segons un treballador.

  

 «¿Quin dia t’he dit que és avui, Daniela?», preguntava Estrella a la seva filla de 6 anys. «El Dia Mundial de la Paciència», repetia obedient la nena. Feia 45 minuts que feien cua al control de seguretat suposadament ràpid destinat a passatgers amb nens, i encara els quedava una estona. Anaven a Hong Kong i d’allà a Sydney, així que això era «l’entrenament».

  

 Encara que alguns viatgers van arribar moltes hores abans a l’aeroport, es van trobar que les aerolínies tenen els seus propis horaris. «Soc aquí des de les 8 del matí i no he pogut facturar fins a les 10.30 hores», explicava Encarnación, una jubilada de Martorell que anava a Alemanya en un vol d’Air Berlin que sortia cap a Düsseldorf a les 12.20. «Fins a les 12.20 no ens deixen facturar per al vol a Colòmbia. Hem d’esmorzar i dinar aquí», es queixava Ana, que acompanyava els seus familiars a agafar un vol que sortia a les 4. I com ella, molts altres poblaven la cua d’Avianca amb voluminosos equipatges. 

  

 Després de la segona aturada, cap a les 12, les cues es van anar diluint i només es mantenien les retencions, per utilitzar termes de trànsit, en l’accés de famílies on els nens eren poc sensibles als conflictes laborals i intentaven jugar amb cintes, carros, maletes i el que fos. 

  

 «Alguna cosa han de fer els treballadors perquè se’ls escolti. Encara hi ha poques manifestacions per tot el que està passant», justificava Alberto, autònom, que havia anat a acomiadar la seva filla de 20 anys a l’aeroport. «Però he vingut amb l’enllaç que vau publicar a la sortida de vols regionals, per si hi havia cua passar per allà», assenyala.

    La comprensió del conflicte era majoritària entre els afectats locals però molts criticaven que la protesta hagués esclatat en plena temporada d’estiu. «Entenc els seus motius, però com a passatger reclamo un bon servei», argumentava Martin, un suec que viu a Barcelona, després de gairebé una hora d’espera a la cua de famílies per agafar un vol a Màlaga.

  

 Ni tan sols Nina, una jove de Banyoles amb destí a Bangkok que havia arribat amb set hores d’anticipació i es confessava «mig independentista», la molestaba que en aquesta situació la Guàrdia Civil pugui assumir el control de la seguretat. «No crec que Madrid ho provoqui, com diuen alguns. Ja ens putegen en altres coses, però aquí els treballadors tenen dret a queixar-se. Jo cobro tres euros a l’hora com a perruquera. No vull treballar en un altre lloc, sinó que em paguin més pel que faig», opina.

Notícies relacionades

El ministre de Foment veu "abracadabrant" l'assemblea d'Eulen

Segueix en directe la negociació a l'aeroport del Prat

    

El seu nòvio, Albert, empresari, ho veia d’una altra manera. «Autobusos, metro, taxis, no haurien de tenir tant dret a la vaga perquè les seves protestes afecten molta gent. Si no els agrada que canviïn de feina», afirmava. Nina l’instava a reprimir-se davant la periodista. La discussió tenia tota l’aparença que els podia durar durant tot el llarg camí fins a Bangkok.