La gent de Guerrero

Guerrero ha arribat amb bastó al centre cívic de Can Basté, a Nou Barris, i s’asseu en un banc envoltat de les seves fotografies com una rotllana de papallones. Fa poc que l’han operat d’una hèrnia discal. Als seus 77 anys els seus discos han cantat moltes cançons. Diu que, si per ell fos, l’himne d’Andalusia seria 'Los campanilleros', i el de Catalunya, 'Qualsevol nit pot sortir el sol'. Les dues cançons transcorren a la nit. Una parla dels camps i una altra de no posar portes al camp. Però en Joan Guerrero la nit no és un costum sinó una pregunta, la foscor del que no se sap. Guerrero és un terrissaire de la llum, és a dir, un artesà de la fotografia, és a dir, un mestre que no ha abandonat mai el seu taller, i per això, quan el veu aparèixer, el fotògraf Julio Carbó (que il·lustra aquesta crònica, en tots els sentits), el rep al crit de «¡Mestreeee!», i la paraula solitària retrona omplint la galeria, fent somriure a les persones que apareixen retratades a les fotos.

    

El Guerrero de 'Los Campanilleros' és el nen d’una dictadura que va néixer a Tarifa i que es va fabricar la seva primera càmera de fotografiar amb una capsa de mistos. Aquelles fotografies se les va emportar el vent de Tarifa abans fins i tot de ser disparades, perquè ja se sap que el vent s’emporta tot el que fan els nens i per això als nens i a les nenes els agraden tant els estels. I el Guerrero de 'Qualsevol nit...' és l’home que s’ha passat gran part de la seva vida sent un veí de Santa Coloma de Gramenet, i ara sosté una càmera de fotos fabricada amb una pedra, que li ha regalat la filla de Julio Carbó. 

    

Del foc dels mistos a la pedra per fer foc, de la tecnologia al que és més essencial. En això consisteix l’edat i fer-se savi. El Guerrero que parla aquí, i ara, dona cops amb el seu bastó d’operat de fa poc al ritme del seu fraseig sense reparar-hi, com un 'cantaor', però és el mateix Guerrero de sempre, el de la camisa de quadros de màniga curta, els texans blaus, les sandàlies, les ulleres, el bigoti de guerriller amb família, que té més d’anar al 'toque' que al 'cante', més d’acompanyar amb els llavis tancats i deixar anar amb la seva eina de treball tot el que ha de dir. Per tant, un home normal i corrent.

LES RIBES DEL BESÒS

'La meva gent. Els meus paisatges', així es titula l’exposició que Guerrero té a l’Espai Fotogràfic de Can Basté fins al 23 de setembre. La gent de Guerrero és la gent del món. Asiàtics, africans, americans del sud... Moltes d’aquestes fotos les ha fet a Santa Coloma i a les ribes del Besòs, però altres són dels seus viatges per l’Amèrica llatina. La dona xinesa del barri de Fondo, que mira amb admiració el seu fillet en un cotxe de joguina, i en el seu gest es veu el convenciment d’haver-la encertat, l’orgull de saber que amb el seu esforç, i el del seu fill, algun dia el nen tindrà un cotxe de veritat, i dels bons. 

    

Els nòvios llatins besant-se al costat del formigó del pont del Besòs, consolidant d’aquesta manera el seu amor amb ciment proletari i suburbà. El pensionista assegut al pedrís d’una caixa d’estalvis, d’esquena als vidres, que exhibeixen uns cartells de propaganda amb uns dits que caminen cap a ell on es llegeix: 'Arribem on està el teu negoci'.

    

A Guerrero li encanta jugar amb la intenció sobtada que adquireixen les paraules quan la gent passa a prop seu. Sempre diu que una paraula val més que mil imatges, que se’n va adonar quan va començar a fer xerrades per les universitats, els casals...; no obstant, el que ens mostra en aquesta mena de fotografies és el que verdaderament sap: que una persona val més que totes les paraules del món. En Guerrero el blanc i negre no és una militància en el realisme, sinó en el neorealisme, que és la realitat dels pobres, de la gent sota els peus de la qual la terra tremola i que alguna vegada s’ha vist obligada sense desitjar-ho a ser lladre de bicicletes.

LA GENT DEL MÓN

Aquesta és la gent de Guerrero. Tota la gent de Guerrero, gairebé 7.500 milions d’habitants, cap en una sola vorera de Santa Coloma, ja que, com que és fotògraf, i per tant sent amb la mirada, ha posat a tothom a l’altura dels seus ulls per on ell passa diàriament per anar a comprar el pa o per veure un amic que, com que s’avorria, havia anat a casa seva a visitar-lo, però en aquell moment ell no hi era. En lloc de ser un fotògraf del jo, Guerrero és un fotògraf del tu.

    

En Guerrero no hi ha ni ells, ni els altres. Estima massa, respecta massa, i tot això el converteix en tu. «La fotografia del pagès dels Andes m’agrada tant perquè en el fons, en el fons, jo voldria ser com ell», explica Guerrero.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

  

 El responsable d’aquest espai és el fotògraf Ferran Quevedo, que acaba d’instal·lar-se a Barcelona després de 10 anys de treballar pel Pròxim Orient i de 15 dies pres a Síria en mans d’una milícia, fins que va ser alliberat i el van deportar. A més a més d’exposicions, organitza al centre cívic tallers, microbeques i tota mena d’ajuda per a la gent del barri que vol aprendre fotografia però que no té diners. La gent de Guerrero.