Els cels d'un infern anomenat Barcelona

El cel de Barcelona no és per llençar coets. Bé, per Sant Joan i la Mercè es fa, però això és simple pirotècnia, i al parlar de  llençar coets ho feia en sentit metafòric. De nit, per exemple, ens trobem amb la llum prestada de Venus, Júpiter i Mart, i després una cinquantena curta d’estrelles que a penes s’intueixen. Fa pena. L’antítesi de La nit estrellada de Vincent van Gogh. A Barcelona, la Via Làctia l’hi van robar allà cap als anys 60. Riu-te’n de Ronnie Biggs i el seu assalt al tren de Glasgow o, per buscar un referent local, El Dioni, que com el seu precedent britànic es va dedicar a viure la bona vida al Brasil abans de caure en mans de la justícia. El robatori de la Via Làctia, un espectacle que és literalment infinit, no és exclusiu de la capital catalana, però la doble condemna d’aquesta ciutat és que el seu cel diürn tampoc és de postal. Ho explica Gauvin Lapetoule, un jove fotògraf francès establert des de fa dos anys i mig a Barcelona, que amb paciència ha retratat els millors sostres de tota la ciutat. I ha aconseguit una col·lecció de cels en aquesta metròpolis a vegades infernal.

 Gauvin va néixer a Moulins, una petita ciutat de la regió francesa d’Alvèrnia. ¿Alvèrnia? ¡Caram!, per fi un auvergnat cara a cara, que no sol ser habitual. El més escaient seria (debilitats de qualsevol que hagi crescut entre volums d’Astèrix) preguntar-li, ja posats, per Alèsia, però millor seguir els savis consells de Goscinny i no treure el tema de la derrota de Vercingetòrix, en una rendició al camp de batalla que va ser tema de conversa de Juli Cèsar a 'La guerra de les Gàl·lies'. Doncs això. Silenci. El tema és la fotografia.

L'HORA BLAVA

A Alvèrnia, més gran que Sicília, menys poblada que Barcelona, amb l’objectiu de la seva càmera enfocava paisatges, però tot va ser recalar en aquestes latituds més meridionals, sortint d’una breu etapa a Londres com a 'sandwich maker', i descobrir que per molt mediterrània que sigui, aquesta ciutat no té el que els fotògrafs paisatgistes en diuen la 'blue hour', l’hora blava, aquella hora del rellotge en què el sol ja s’ha ajupit rere l’horitzó però la llum es manté i el cel es converteix en un canviant mostrari de pantones blaus. És culpa de la serralada litoral. Ens roba el millor dels capvespres. Mala sort. 

La contrapartida que Gauvin va descobrir a Barcelona va ser l’arquitectura, realment un altre món. Confessa que fins i tot li agrada Santiago Calatrava, el nostre Vercingetòrix, el nostre innominable, així que ho manifesta amb la boca petita, però és cert que l’arquitecte valencià, autor en aquesta ciutat de dos treballs poc controvertits (el pont del carrer de Bac de Roda i la Torre de Telecomunicació de Montjuïc) és fantàstic si un posa el focus en les geometries dels seus edificis i no en les seves factures. El moment màgic va ser, no obstant, quan a falta de cels va anar a buscar sostres, els del modernisme, primer, sempre sorprenents, doncs no té res a veure la teranyina de la galeria central del Palau Macaya amb la composició gairebé fractal del Palau de la Música, i menys encara amb el miratge de les mil i una nits del Palau Güell o la fantasia gairebé de H. R. Giger (el pare d’Alien) de l’orgànica coberta de la Sagrada Família.

Va afegir a la seva exploració cels privats, de finques de les quals omet el nom, i també, és clar, el cel preferit dels instagramers que fan escala a Barcelona, el de la minúscula plaça del carrer de Milans, al Barri Gòtic, amb forma de fava. Allà va esperar que el sol tragués el nas per la cornisa, com si fos la brillant dentadura d’un galant de Hollywood.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Gauvin, ja ho he dit, és encara molt jove. Està buscant el seu segell propi. La seva obra no es limita als sostres, per descomptat. Val la pena fer-hi un cop d’ull i descobrir altres vies seves d’exploració, com la fascinació pels reflexos o, més difícil encara, la llum nocturna. D’aquest capítol (qüestió de gustos, com els colors) ve de gust destacar una mirada inusual del parc d’atraccions del Tibidabo, amb la vista de Barcelona al fons. El protagonista són els cavallets dels gronxadors voladors. Giren, però no s’hi veu ningú. És un treball de llarga exposició.

L’única figura humana és un visitant recolzat a la barana superior. El 1838 es va captar així, accidentalment, la primera figura humana de la història de la fotografia. La va fer Louis Daguerre al Boulevard du Temple. Era un home que estava immòbil a la parada d’un enllustrador. Sense preveure-ho, Gauvin li ha fet un homenatge.