Anar al contingut

CELEBRACIÓ A LA CAPITAL CATALANA

L'Orgull ocupa un any més el Paral·lel

La novena edició del Pride torna a exhibir múscul amb una multitudinària desfilada que va reunir 50.000 persones

En la manifestació es van barrejar els veterans fans de Cher o Madonna, amb els que s'identifiquen més amb el 'libre soy'' de 'Frozen'

HELENA LÓPEZ / BARCELONA

JOAN PUIG

L'Orgull ocupa un any més el Paral·lel
L'Orgull ocupa un any més el Paral·lel

/

Tot i que minuts abans de l’hora marcada per a la cita el cel amenaçava tempesta, 50.000 persones es van reunir ahir a les cinc de la tarda a la plaça d’Espanya per recórrer el Paral·lel fins a arribar, passades les vuit, al Moll de la Fusta. No es volien perdre la desfilada, el moment àlgid de la novena edició del Pride Barcelona. Una trobada marcat pel caràcter festiu i, per què no, descarat. La festa gai més multitudinària de la ciutat; on abunden les rialles, les perruques, la suor i la purpurina, que si es pot definir amb un adjectiu és el d’intergeneracional. Fornits homes nascuts a mitjans del segle XX cenyits amb cuir adorant Madonna colze a colze amb mil·lennistes entregats al ja gairebé himne generacional Libre soy, de la banda sonora d’una de les últimes pel·lícules de Disney, Frozen.

Orgull era també el que s’intuïa a la mirada dels no pocs que apuntaven amb els mòbils cap als tímids balls des d’una de les carrosses que obrien la desfilada. Els nens de sobre el camió, mirant alegres l’apoteòsic espectacle des de les altures, eren membres de l’associació de familiars de menors transsexuals Chrysallis. Camió forrat amb un mural en què es llegien els noms dels petits valents que somreien des de l’escenari mòbil. No oblidaven, el seu nom era allà, al costat del de la resta, l’Alan, el noi de 17 anys que es va suïcidar la Nit de Nadal del 2015 pocs dies després d’haver-se convertit en el primer menor transsexual de Catalunya a canviar el seu DNI i després d’anys d’assetjament escolar.

Tot i que òbviament la desfilada del Pride és la cara més desenfadada de la celebració de l’Orgull, també hi va haver lloc per a la reivindicació. No només el record de l’Alan. A pocs metres darrere la carrossa de Chrysallis, una pancarta recordava a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat –citant-los explícitament a tots dos– que hi ha 800 noves infeccions de VIH cada any i sentenciava: «Vergonya. PrEP ja».

També es van veure pancartes en què s’enviava  «una salutació a la comunitat LGTBI de Rússia» i múltiples estelades arc de sant Martí –l’estrella blava, i la bandera multicolor en lloc de la senyera–, sobre una animadíssima carrossa de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en què es cantava un Amics per sempre que era difícil saber si era un gest còmplice al 25è aniversari dels Jocs o als desitjos de partir cap a una república catalana independent en què cadascú «estimi com estimi», com deien els ventalls que es tiraven des de dalt.

Pistoles d’aigua

El ventall de cartró va ser un dels objectes més buscats llançats des de totes les carrosses –la xafogor de la tarda del mes de juliol era difícil de suportar, per poca roba que es portés–, però no l’únic. L’aigua des de les pistoles –algunes que més aviat era fusells– d’aigua –la disfressa de policia és un clàssic en aquestes desfilades– també va ser molt aplaudit. El punt nostrat el posaven dues furgonetes de la Federació de Colles de Sant Medir que tiraven caramels i que competien en folklore popular amb els gegants d’Avalot.

A més dels molts polis de mentida, també n’hi havia altres de veritat, els que animaven des del pòdium de la Gaylespol, l’associació de policies LGTBI.
 

La desfilada va oferir escenes com la d’un home completament nu amb el cos pintat amb l’uniforme del Barça –el missatge elegit en aquesta edició del Pride era la denúncia de la LGTBIfòbia en l’esport– traient-se un bitllet de 10 euros de les mitges de Messi –l’única peça tèxtil amb què es cobria– per pagar una cervesa a un impertèrrit llauner que –com tants altres– s’havia acostat fins allà per ajudar la multitud a refrescar-se. Un intercanvi econòmic singular que succeïa a mig metre d’un estand de Testimonis de Jehovà clavat davant d’El Molino, que van presenciar amb cara de pòquer les dues hores llargues que va trigar la comitiva a recórrer el tram final del Paral·lel, fins a arribar al Moll de la Fusta, on a les 19.30 hores es va llegir el manifest final, a càrrec de les Panteras Amarillas.

Si una cosa caracteritza la manifestació de l’Orgull –a Barcelona i a tot el món– és que és una marxa en què les porres policials són pur fetitxe, i el que més abunden són els petons. D’eufòria, de trobada o de comiat. O, en l’era selfie, petons fets expressament per ser immortalitzats davant el mòbil, amb les galtes pintades amb la bandera de l’arc de sant Martí.