Ser de ventilador o de vano

Fa por imaginar-se com serà l’anunciada tardor calenta si el juny passat ja hem suat el que ens corresponia al mes d’agost. Antigament, la rentrée calenta era cosa dels sindicats; però fa temps que vam canviar els alts forns per la vitroceràmica. Així, cuinant sense foc, s’acaba una història que té més d’un milió d’anys. Ja som l’homínid que no toca les coses, que ha prescindit de la flama que va fer anar de mal borràs Prometeu; que per treure diners del caixer ja no ha de ficar la targeta enlloc, només cal acostar-la a un sensor; que per votar no necessita ni urna, ni papereta, ni tampoc partits polítics. Que diferent que hauria sigut l’evolució de la nostra espècie si, en comptes d’homínids, ens haguéssim anomenat donídids.

Aquesta és la diferència fonamental entre el ventilador i el vano. El que es toca i el que no es toca. Ser modern és de pobres, ja que només els rics tenen alguna cosa per tocar. En diuen patrimoni, una altra paraula patriarcal, com homínid, tot i que no sé si aquí l’alternativa hauria sigut anomenar-ho matrimoni. 

Els pobres són moderns perquè viuen al dia. Els rics també viuen al dia, però saben que ho faran cada dia. El vano el devia inventar algú que només pensava en si mateix, que, mai més ben dit, anava al seu aire. El ventilador és pura revolució industrial, motor, greix. 

El ventilador pot ser de peu (o de taula) i de sostre, i en això li passa com a les làmpares i els pernils. El ventilador que un es posa al davant durant una jornada xafogosa és com el metge bondadós que es queda al costat del llit del convalescent fins que li marxi la febrícula. Els ventiladors tenen alguna cosa de volta ciclista i per això comencen a fer voltes per aquestes dates com el Tour.

L’aire que ve del ventilador arriba d’una altra dimensió igual que el vent, els huracans, les galernes que surten de les novel·les de vaixells, i potser això explica per què a l’estiu s’ha llegit tant Salgari. A Jules Verne el vent és més elemental, és a dir, que té més d’element que de complement o de circumstància, i per tant de complement circumstancial. Les novel·les de Jules Verne es poden agrupar en funció dels quatre elements que va assenyalar Empèdocles (aquell filòsof grec que al final va triar el foc llançant-se al volcà Etna; segles després, el romàntic Hölderlin va dedicar una tragèdia a aquell suïcidi.

La mort d’Empèdocles, allò que d’alguna manera serveix per justificar aquell estrany estremiment, aquell tremolor de por, que se sent al contemplar la pintura Viatger davant el mar de boira, del també romàntic alemany Caspar David Friedrich, però que ara es titula El caminant sobre el mar de núvols, i de tal manera un comprèn que s’ha fet vell al descobrir que tot el que sabia, les poques coses que sabia, necessita que es torni a traduir). 

A Jules Verne les novel·les són d’aire, aigua, foc o terra. El mateix autor ho està dient a crits a l’anomenar-les Cinc setmanes en globus, Vint mil llegües de viatge submarí, Viatge al centre de la terra o El castell dels Carpats. Sense els ventiladors de sostre no hi hauria cine negre, i això abarca per descomptat Blade Runner (i tota l’obra del seu director, Ridley Scott), o altres pel·lícules com Apocalipse Now, on un ventilador de sostre es converteix en símbol de tota una guerra, de les hèlices dels helicòpters que massacren Vietnam. 

Les cafeteries amb ventiladors al sostre són com naus que ens portaran a qualsevol lloc on no faci tanta calor. En una habitació, en un local amb ventilador al sostre, es té una sensació de viatjar en un forabord, de la mateixa manera que quan es va en un cotxe amb el netejaparabrises en marxa sembla que estiguem dins d’un metrònom. Amb un ventilador no es pot anar als toros i això el fa un invent menys cruel que el vano. El ventilador és la ruleta on diàriament la classe obrera s’hi juga l’estiu.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Quan algú de classe obrera es venta està aparentant un aire aristocràtic, perquè aquell gest és la manera que ha tingut la noblesa de mostrar que amb les mans està disposada a fer de tot menys brot. El vano converteix qui l’utilitza en reina castissa, per citar un dels molts vanos de Valle-Inclán. El vano ha creat un llenguatge de signes; però, encara que hi hagi qui se senti molt satisfet de parlar-ne, no serveix més que per posar-nos al nivell de les abelles. Els vanos amb sorts de toreig o pintures de Goya són el més semblant a una capsa de mistos. 

A Madrid, el conseller de Sanitat va recomanar als escolars que es fessin vanos de paper per combatre les altes temperatures. Han sigut sempre molt de ventall al Partit Popular, però la gent del carrer (almenys del carrer de la Cera) és més de ventilador (i si no que l’hi expliquin a Peret, als Amaya o a Ramunet). I així ens disposem a suportar aquests mesos d’estiu a l’espera de la tardor, encara que el cert és que des de Raffaella Carrà, explota me expló..., no hi ha una rentrée calenta en condicions.