Després de Sant Antoni, ¿Pi i Margall?

El mariscal Helmuth von Moltke, que va ser una cosa així com el Sun Tzu prussià, va deixar una herència de savis consells fruit de la seva dilatada trajectòria militar, en la qual no figura cap derrota al camp de batalla. «Els plans polítics rarament sobreviuen al primer contacte amb l’enemic». És una de les seves moltes lliçons, un bon lema per anar de visita a Pi i Margall, un carrer urbanísticament que no fa fred ni calor, com molt dels vuitanta encara, però que de sobte, ¡oh sorpresa!, atresora un bé cada vegada més en retrocés a Barcelona, vida de barri i una policromia comercial estupenda, sana com una poma, vaja, sense botigues de lloguer de bicicletes per al one day tour i sense gastrobars de tatakis de tonyina amb crema de guacamole per a l’hora del dinar sí o sí.

La visita té la seva raó de ser. Després d’unes setmanes de consultes amb els veïns, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit que d’aquí un any començaran les obres per convertir Pi i Margall en un bulevard, per descomptat una benintencionada iniciativa, però, ¡ai las!, també la reforma de Sant Antoni va començar com un pla polític amable i meditat i sembla que no ha sobreviscut al primer contacte amb l’enemic.

Aneu-hi, aneu-hi abans que sigui tard o, tal com defensa la Royal Society of London en el seu lema de capçalera, nullius in verba, s’ha de veure, sense intermediaris. Primer. No hi ha baixos comercials tancats. Un entre desenes d’oberts, potser. La resta és com un retrat fòssil del que un dia va ser majoritàriament Barcelona, un ecosistema equilibrat. Hi ha aquí, en aquesta espaiosa diagonal que enllaça les places de Joanic i Alfons X, una papereria ben assortida, un celler com mana el cànon, el bar Candela, que es mereix un aplaudiment, una botiga de joguines, farmàcia, per descomptat, l’informàtic del barri, botiga d’articles per a mascotes, el súper, colmados minoristes, articles per a la llar… També hi ha un mercat municipal, L’Estrella, lleig, sí, però que es fa estimar, encara que només sigui perquè enllaça amb l’adjacent carrer del Secretari Coloma, un altre microcosmos ple de vida.

El projecte municipal encara no està totalment definit. Hi ha tres opcions damunt la taula, la sota, cavall i rei d’aquesta classe de reformes. És un carrer prou ample i amb trànsit tan residual que el dubte principal és essencialment si ampliar-ne voreres o col·locar -hi una rambla verda central. L’arribada del carril bici ni es discuteix. Els passos de vianants augmentaran. També l’arbreda, el més indispensable, sens dubte. Serà una operació blitzkrieg, un any com a molt d’obres i prou. Res d’obrir una gran rasa per a un aparcament subterrani, primer perquè per allà hi transita el metro i, segon, perquè l’anterior govern municipal va privatitzar la gestió dels pàrquings més rendibles de la ciutat com si el rei Mides es malvengués el dit a Wallapop i, amb això, es va tallar una via de finançament garantit per a aquesta mena d’obres. Però aquesta és una altra història. El que ve al cas és fer de Cassandra i pronosticar què serà aquest carrer després de la pretesa reforma, és a dir, ficar la predicció en una càpsula del temps i rescatar-la, per exemple, d’aquí 10 anys.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Amb el mapa a la mà, Pi i Margall és a cinc minuts del cor de Gràcia, 10 de la Sagrada Família i 15 del parc Güell, però el més substancial és que a la seva manera és el vòrtex del trànsit de turistes d’un punt a un altre, una turbulència que de vegades dona per a anècdotes delicioses, com aquella parella que el cap de setmana passat va aturar una veïna del barri, a la cantonada de la Travessera de Gràcia amb Lepant, per preguntar-li si faltava gaire per al parc Güell. Anaven empenyent una senyora en una cadira de rodes. Tot i que certa, l’anècdota s’ha de tenir present pel seu caràcter més simbòlic: el turisme és capaç de desafiar fins i tot les lleis de la gravetat.

Les obres de Pi i Margall està previst que comencin el juliol del 2018. Queda doncs un any per disfrutar del que un dia va ser comú a Barcelona, la vida veïnal. ¿I després, què? El 3 de juliol de 1866, la jornada en què va començar la batalla de Sadowa, que s’estudia a les escoles alemanyes com la de les Navas de Tolosa a Espanya, el mariscal Moltke estava plàcidament assegut en una butaca llegint un llibre. Un dels seus ajudants va entrar i, és clar, es va sorprendre. Moltke li va respondre. «Tot el que es podia fer ja s’ha fet. Ara no queda més que esperar».