Un 'hopper' de barriada

Apesar de ser una ciutat molt balconera, pocs dels seus habitants es deixen veure recolzats a les baranes; molt pocs, comptats amb els dits d’una mà. En tot cas, el fumador arraconat per la seva parella exfumadora. O el veí que s’aboca amb el pitnu, més per desesperació tèrmica que pel dolç entreteniment de veure passar la vida. Als pisos barcelonins, els estius són de portes endins, amb les persianes abaixades, en una penombra a ratlles que fingeix ser més fresqueta.

    

La terrassa amb tendal és un altre assumpte. L’ombra (encara que sigui tòrrida), la cadira plegable, les xancletes, la mínima roba, una ampolla d’aigua a mà i potser, per matar el temps, una lectura lleugera, sense massa meandres argumentals que sobreescalfin les bugies. Una novel·leta de compàs binari, com les de l’Oest, amb bons, dolents i aquells matolls rodants que rastregen els carrers desèrtics sota el sol. La que està llegint el José, que així es diu el senyor de la foto, ho sembla; una de Silver Kane o de Vic ­Logan.

    

El fotògraf Ferran Nadeu va detectar el senyor José dijous, poc després del migdia, a l’hora de la calor més forta. El company estava patrullant per la Barceloneta, a la caça desesperada d’un retrat que captés la molta calor, quan, de sobte, el va veure en la companyia de la Carmen i el Juan, asseguts tots tres a la seva terrassa del carrer de l’Almirall Cervera. «¿Els importa si pujo a fer-los una foto?»

«Carrer Ample»

Al barri ho comprenen tot. Al barri posen les coses fàcils, cosa que no vol dir que ho siguin. Al barri t’expliquen que després, amb la fresca –és un dir–, baixen tots tres una estona a distreure’s a la platja. «No mirin a la càmera, així, així, com estaven abans». Al barri, al de l’almirall li diuen «el carrer Ample». Una via que d’aquí poc figurarà en el nomenclàtor com la de Pepe Rubianes.

    

Més o menys a la mateixa en què els veïns de la Barceloneta baixaven a caminar sobre la sorra, hàbit molt beneficiós per a la circulació, servidora li mostrava la imatge a un amic en una terrassa al carrer, parlant precisament de la calor i les mútues misèries. «Mira quina foto tan guapa». I el meu amic, sagaç malgrat que aquestes sufocacions li havien fos els glaçons del gintònic al segon glop, va clavar el diagnòstic: «Ostres, que bona; sembla un quadro de Hopper, un hopper de barriada».

    

Sí, la foto té un aire amb la pintura Grup de gent al sol (1960), on cinc persones prenen el sol en unes cadires posades en fila i una d’elles també llegeix. Es tracta d’una de les obres més estranyes d’Edward Hopper, el pintor de la intimitat, de l’exclusió, de la llunyania, de l’estancament a vegades. Un quadro rar perquè els models s’assolellen vestits, com si no haguessin abandonat encara l’aire condicionat del despatx, com si estiguessin esperant torn a l’oficina d’Hisenda a la plaça Letamendi. Ni tan sols la llum que els està il·luminant sembla real.

    

En canvi, la foto traspua veritat i sensació de xafogor. Torno a mirar-la i pateixo per l’ocell de la gàbia, en l’abeuradora del qual sembla escassejar l’aigua. La foto preludia la nit tropical, la sufocació insomne, l’olor picant de la pólvora que els va caure a sobre.

    

A les revetlles barcelonines –a les normals– no sol fer massa calor i, no obstant, a les literàries els personatges es fonen. No deixa de ser curiós; algun estudiós hauria de dilucidar en quina fa més calor, si en la d’Últimas tardes con Teresa, quan el Pijoaparte es cola en una torre de Sant Gervasi el 23 de juny de 1956, o en la de La plaça del Diamant, a l’envelat on la Natàlia, la Colometa, balla un pasdoble amb el Quimet, l’home que tenia els ulls de mico.

La calor com a metàfora

Juan Marsé descriu el seu murcià, que acaba de robar una moto, obrint-se pas en la festa amb un vestit de color de canyella, en un jardí inundat d’aromes humides i lleugerament pútrides, entre «bafarades dolcenques de joves cossos suats». Però, tot i així, en la novel·la de Rodoreda l’asfíxia sembla més palpable, més espessa, potser perquè els genets de la guerra civil ja venien galopant a la llunyania. Escriu Mercè Rodoreda: «I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara».

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

    

La calor com a metàfora és una constant en la literatura que serveix per accentuar la confusió o la sensualitat dels personatges i sobretot per subratllar un clima moral desesperançat, en descomposició. Però això només passa a les novel·les. O no.