Les profes de la Model

Van celebrar la festa de final de curs el 6 d’abril, però no va ser fins dos mesos després, el 7 de juny, quan van fer l’última classe. «Aquell dia érem quatre mestres per a quatre alumnes», recorda amb tristesa Bàrbara Sentinella, una de les professores del centre de formació d’adults Jacint Verdaguer de Barcelona. L’escola, que en els temps de més apogeu va arribar a tenir 450 estudiants inscrits «i fins i tot llista d’espera», tanca definitivament les portes aquest 30 de juny. Tots els alumnes eren interns de la presó Model,« i al tancar la presó, desapareix també el col·legi», constata Xavier Aranda, l’últim director.

Els capritxos del calendari han volgut que els últims a abandonar el recinte penitenciari siguin els professors dels reclusos, que han de complir la seva jornada laboral fins que s’acabi oficialment el curs escolar. Mentre arriba el dia, els 18 docents que formen el claustre es dediquen a empaquetar, a buidar armaris, a formalitzar paperassa i a tancar expedients. Al mes de setembre, cadascun d’ells tindrà un destí diferent. «Uns aniran a altres presons, altres tenen places en centres de formació d’adults convencionals i hi ha qui impartirà classes a instituts de secundària», detalla Anna Barrionuevo, una altra de les mestres.

«Impressiona bastant veure aquests llargs passadissos completament expedits, sense barreres, amb totes les reixes obertes», comenta Barrionuevo mentre transporta amb alguns dels seus companys uns llibres des de la sala de professors a un punt de recollida. Han recorregut aquest tram centenars de vegades al llarg dels últims anys. «Cada matí i cada tarda passàvem per les galeries a recollir els nostres alumnes. El funcionari deia escola i aquells a qui els tocava classe sortien de la cel·la», rememora Sentinella.   

"Impresiona veure aquests llargs passadissos completament expeditos, sense barreres, amb totes les cancel·les obertes", comenta Barrionuevo mentre transporta amb alguns dels seus companys uns llibres des de la sala de professors a un punt de recollida. Han recorregut ese tram centenars de vegades en els últims anys. "Cada matí i cada tarda passàvem per les galeries a recollir als nostres alumnes. El funcionari cridava '¡escola!' i aquells a los que les tocava classe sortien de la cel·la", rememora Sentinella. Hi havia estudiants de totes les etapes educatives: des dels analfabets que aprenien a llegir i escriure, fins als universitaris, que cursaven graus a la UNED.

UN OASI SOTA LA GRAN MOLA

L’escola –escoleta en realitat– devia ser com un petit oasi per als que vivien entre reixes. El centre, situat en una cantonada de la mola imponent que és la Model, compta amb un jardinet, amb la seva glorieta, la seva bona ombra i una petita estació meteorològica. Entre el 40% i el 45% de la població penitenciària de Catalunya segueix alguna mena de formació mentre està reclusa, explica Xavier Aranda. D’alumnes, doncs, no en faltaven.

«Molts s’apuntaven a classes només pel fet de poder sortir a l’exterior i passar una estona en aquest espai tan verd», afegeix Sentinella, que feia classes als estudiants del nivell 1 de Formació Instrumental (FI), «als analfabets», precisa. «Al principi, la motivació bàsica dels interns era sortir de la cel·la; després, a mesura que anaven avançant, a mesura que guanyaven autoestima, venien convençuts», afegeix.

La de la Model era una escola «sense llibres de text i per projectes», intervé Isabel Paredes, professora d’idiomes. Una escola «que utilitzava metodologies innovadores amb l’objectiu d’implicar els alumnes», subratlla Barrionuevo. Les parets del centre, que encara exhibeixen alguns dels treballs fets pels estudiants, que no són gaire diferents dels que llueixen en un col·legi convencional. «Eren homenots, gairebé tots amb històries tremendes a l’esquena, i els veies ajaguts a terra dibuixant el cos humà», recorda Sentinella.

«El treball en valors era fonamental: el respecte, la tolerància, les habilitats socials, la no-violència», assenyala el director. ¿I mai es van sentir en perill? «Mai», responen. «Eren alumnes molt respectuosos amb els professors. Tenien clar que quan venien a l’escola havien de deixar fora els mals rotllos, fins i tot les disputes que pogués haver-hi entre ells», diuen.

PREMI EUROPEU

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Encara que aquests dies tenen molt de tristesa, de comiat forçat, els professors de la Model també tenen motius de celebració. El 29 de juny recullen el Grundtvig Award 2017, una prestigiosa distinció europea destinada a formadors d’adults. «És per una tasca que va durar un parell d’anys i en què, a més a més de nosaltres, van participar-hi educadors d’interns penitenciaris de Polònia, Itàlia, Romania, Estònia i Turquia», explica Dolors Torner, coordinadora del projecte batejat com a Second Chance (segona oportunitat en anglès).

La col·laboració entre tots aquests docents, que durant aquest temps han estat intercanviant experiències i coneixements, ha donat lloc a un llibre, en el qual relaten 13 històries de vida d’alguns dels alumnes, prossegueix Torner. Són només 13 d’entre les moltes que han poblat aquest veritable refugi a l’ombra de la Model, però són també, asseguren els mestres, «grans històries de superació».