On fer-se amb les estrelles

Han vist coses que no creuria ni el replicant de Blade runner: apilar galàxies, llampades verdes, llums que es mouen a l’uníson, flamarades de milions de quilòmetres. «¡Mira!, ¡mira!». Ensenyen fotos que han fet més enllà d’Orió. Però sense naus en flames, puntualitzen. «Encara no».

    La plaça de Mireia d’Esplugues de Llobregat. Es va formant un grup al ras segons es va fent de nit, a l’estil reunió de vampirs. Setze persones miren al cel amb més emoció que el nen d’ET. Amb els prismàtics al coll, sis telescopis apunten a discreció. Ara mateix tots estan a la Lluna. Fins i tot et diuen de què fa olor. «De pólvora», asseguren amb la naturalitat amb què ho diria Neil Armstrong durant el seu gran pas per a la humanitat.

    Podrien passar per uns jedis de Star wars: despleguen làsers verds per assenyalar les estrelles. Sembla que les toquen. Són làsers astronòmics, explica el Paco remarcant l’Ossa Major. El Paco (consultor, 49 anys) és un dels veterans d’avui: ja fa gairebé 10 que pertany a Aster, l’agrupació astronòmica de Barcelona. L’any que ve celebraran el seu 70è aniversari. Són 205 socis. Organitzen tallers, cursos, exposicions, sortides d’observació com aquesta. Aquí hi venen a observar la Lluna i planetes. Per veure «el cel profund» (galàxies, nebuloses) cal anar a Pujalt (Anoia).

    «La Lluna sempre menteix a l’hemisferi Nord», explica el Paco. Avui ha portat el seu fill i la nòvia d’aquest, tots dos de 17 anys. «Si la lletra que forma és una D –continua– és que Creix; si forma una C, Decreix». ¿Què pensen els adolescents? «Que l’univers supera la ficció».

    Avui es veu una Lluna D. Aquí fugen de llunes plenes. Amb telescopi, el que es veu més bé és el que està al costat del «terminador», la línia que separa la part il·luminada de la fosca, explica el Josep Maria (61 anys, exempleat de banca, una dècada a Aster). «Center Moon», hi diu al comandament del seu telescopi. Ara venen amb comandament i et porten en segons on teclegis, com en un viatge interestel·lar del Falcó Mil·lenari. 40.000 objectes localitza aquest. Després anirem a Júpiter.

A vista de Superman

«¿Vols veure la Lluna?». Acostes l’ull al telescopi i passes a format Superman. «Sembla que estàs volant per sobre, ¿oi?», somriu el Josep Maria. Es veuen amb nitidesa cràters i muntanyes. Et fa la sensació que apareixerà ben aviat un astronauta passejant-se. «¿T’han ensenyat l’espasa?», pregunta el Tomás. Sí, sí, és aquí: una falla amb empunyadura. Al costat, el Carles treu un mapa de la Lluna com qui consulta Google Maps. Tots amaguen una app sota la màniga, encara que no la necessiten: Stellarium. Apuntes al cel amb el telèfon i t’indica què hi ha a milions de quilòmetres.

    «Hi ha molt bon cel avui», comenta l’Iván mentre acaba de muntar el seu equip. Ell fa fotos: al telescopi hi afegeix càmera fotogràfica i ordinador. Quan no mira al cel, és expenedor de gasolina. 36 anys. Té dos telescopis més a casa seva. «Uns 8.000 euros en material», esbufega. ¿Què l’ha enganxat a ell? «La curiositat», respon. «Poder mirar-ho en comptes que t’ho expliquin».

Notícies relacionades

Pícnic hòbbit al parc

Aprèn a enamorar-te de la persona correcta

    El Josep Maria ja és a Júpiter. «No el veuràs tan acolorit com al Hubble, però el veuràs en directe», prometen. «¡Però si es veu amb les seves petites bandes de núvols!», exclama el Paco amb l’ull al telescopi. Sí, es distingeixen franges marrons sense ni tan sols posar-se de puntetes. ¿A quant està? «A 20 minuts», respon el Josep Maria. 20 minuts llum. Això significa que la llum triga 20 minuts a arribar fins aquí. És a dir: que estàs mirant el passat. «És una màquina del temps mirar amunt», apunta el  Paco.

    Aquí impressiona no tant el que veus, com el que saps que estàs veient. «Des d’una estrella que estigui a 500 anys llum, ara veurien Colom descobrint Amèrica», compara el Josep Maria. «Com més saps, més t’adones que no saps», afegeix la Pamela (34 anys), «la principiant», es presenta. «Tot et va portant a un altre per què», apunta la Núria (5 anys a Aster). Tots et parlen amb emoció de fan i paciència de professor.

Ni rastre de marcians

Cap ha vist marcians. «Ni amb conyac», assegura el Paco. Aquí tots traurien de polleguera Iker Jiménez. «¿Ovnis? Noooo». ¿El que més els impressiona a ells? «La primera vegada que veus Saturn», coincideixen. «Jo aquella nit no vaig dormir», assegura el Paco.

    Són les 12. Comencen a recollir fins que el Juan crida: «¡¡Acaba de sortir Saturn!!». Els làsers verds es tornen bojos. «Semblem La guerra de les galàxies», diu rient el Josep Maria. «¡¡¡Allà!!!». Els telescopis es ressituen. I és allà: es veuen perfectament els anells, com si ho haguessis teclejat a Google. «Quina passada», repeteixen. «Sempre és un plaer mirar-lo».

    Ara sí. Te’n vas sense retirar la vista del cel intentat assumir que n’ets d’insignificant.