Pollastre a la vista

L'altre diumenge anava amb la meva dona a recollir un pollastre a l'ast quan se'm va aparèixer Fulcanelli i em va dir 'covfefe'. A buscar el pollastre és millor anar-hi un tot sol. Fulcanelli va revelar el misteri de les catedrals, però el misteri del pollastre a l'ast continua sent una gran incògnita que, com el nostre planeta, gira sobre si mateixa a la calor del foc. En el pollastre a l'ast es concentra tota l'èpica d'aquesta Terra on vivim, ja que a través d'un pollastre recreem els moviments de rotació (al rostir-lo) i de translació (al recollir-lo i portar-lo a casa).

Diuen que Barcelona és una ciutat molt canina (canina ho va ser abans), perquè cada vegada hi ha més gent que ha adoptat un o diversos gossos com a animal de companyia; encara que potser, per ser políticament correcte, hauria d'escriure gossos i gosses; no ho dic per una qüestió de gènere sinó per equiparar en drets, en la lluita, la resta dels animals, davant els quals l'ésser humà ha mostrat una supèrbia i un classisme bíblics.

El cas és que Barcelona és una ciutat principalment de gossos, pipicans i ciclistes tots els dies de l'any, excepte els diumenges, ja que als barris a les citades criatures els toca rivalitzar durament amb aquest fugaç, potser fungible, altre animal dominical que és el pollastre a l'ast. Des de Sant Cosme fins al Singuerlín, en el dia del Senyor encara es pot trobar més personal passejant un pollastre que passejant el gos (amb permís de Rufus Thomas i de Dr. Feelgood).

DISTINCIÓ

Antigament, o no fa tant, segons com es miri, sortir a passejar el gos era un senyal de distinció, era com tenir una placa a la porta, i anar per la vorera un diumenge amb un pollastre resultava populatxer, una cosa de la cultura de masses, que començava ja a reemplaçar la cultura de misses. No sé fins a quin extrem l'èxit del cotxe familiar i del pollastre a l'ast devia contribuir, molt per sobre de Bertrand Rusell, a l'agnosticisme d'aquest país, fins a quin punt va poder influir en la gent perquè deixés d'assistir a la parròquia els diumenges.

El tema del cotxe es pot demostrar mitjançant la dialèctica materialista, ja que els mateixos capellans es queixaven en cada homilia que els seus feligresos preferissin les vies interurbanes als viacrucis. És clar, això els deien als que no se n'havien anat o, pitjor encara, als que no se'n podien anar, i així l'únic que aconseguien era sembrar l'enveja, ja que l'espanyol al que aspira en la vida és a pirar-se-les. Potser, si s'aplica al pollastre la deferència de gènere i solidaritat entre espècies animals invocada més amunt, s'arribi a entendre mitjançant les recents declaracions del bisbe de Solsona el detriment que el pollastre a l'ast pugui haver comportat a la causa apologètica.

L'assumpte és que li vaig dir a la meva dona que ja hi anava jo, però ella va insistir a acompanyar-me perquè des que governa Trump el món s'ha tornat més perillós, més 'covfefe' per dir-ho amb les seves pròpies paraules (les de Trump), de manera que abans d'obrir la porta vam fer testament i ens en vam anar a Don Pollo. És impossible posar-li un nom digne a un negoci de pollastres a l'ast. I menys a Espanya. ¿Per què? Perquè aquest és lloc d'indignats. Si els arquetips tinguessin cor (però són tots uns canalles, que per a això se'ls va inventar Jung), el nostre en comptes de moure's en sístole i diàstole ho faria entre enveja i dignitat. Són les dues cares d'una sola moneda com els maravedisos somiats pels 'hidalgos' arruïnats que surten al 'Lazarillo', o com les d'aquells ibers altius i infantils retratats en el Pepe d''Astérix a Hispània'.

Notícies relacionades

Els nens punks defensen el barri

Guia cultural de la garjola

Aquí ens roben ¿i què fem? Ens indignem. ¡S'ha de ser inútil i arrogant! En qualsevol altre lloc agafen el lladre i el lliguen a una pedra. Barcelona que, contemplada des de Santa Coloma, des del Turó del Pollo (no es podia dir de cap altra manera), on hi ha el puig Castellar, el poblat laietà, resulta la més ibèrica de les ciutats, li ha adjudicat la seva dignitat a allò que ja la tenia, manifestant així que no concep dignitat més gran ni cap altra excepte la pròpia. Em refereixo, per exemple, a quan, al principi de la crisi econòmica, l'ajuntament i els sindicats li van canviar el nom al pont del Treball i li van posar pont del Treball Digne. Quin sarcasme. Que li preguntin a Walter White quan el van contractar a Pollos Hermanos què és un treball digne.

La safata d'alumini del pollastre a l'ast, el llit daurat de patates, la brillantor de l'oli, el potet del succedani de l'allioli, els puntets negres del pebre... Ens faltaria un nou Zurbarán o el retorn d'una altra escola flamenca de pintura per plasmar tot el que profundament té això de naturalesa morta de les classes modestes. Només el dibuixant Escobar ha sabut representar el pollastre a l'ast, en les historietes de Carpanta, amb la transcendència i esplendor que mereix. Potser Goya, que quan va pintar 'La gallina cega' ens va dir que estàvem en mans d'uns petimetres d'ulls embenats. Des d'aleshores hem passat del rococó al cucurrucucú. Només ens canta un altre gall a Eurovisió.