BARCELONEJANT

De bicicletes, temples i Melilla

La Dreta de l'Eixample celebra la seva festa major reivindicant el seu llegat modernista amb una fira

cmontanyes38664322 bicicleta170530170806 / ALVARO MONGE

cmontanyes38664322 bicicleta170530170806
lpedragosa38664299 barcelona 28 05 2017 7  bicicletada modernista saliendo de l170530204946
lpedragosa38664296 barcelona 28 05 2017 7  bicicletada modernista saliendo de l170530204956
lpedragosa38664319 bicicletada  modernista170530204849
lpedragosa38664300 bicicletada  modernista170530204904

/

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

No té la tradició d’altres. De fet, no té tradició. Res a veure amb la de Gràcia, la de Sants o la del Po-blenou. I molt menys amb la de Barcelona. Però té el seu fet diferencial: el modernisme. Reivindicar l’herència que el moviment va deixar al barri i per tant a tota la ciutat; vestir-se com ho feien els seus veïns a principis del segle XX i arribar amb un tren d’escala reduïda i locomotora de vapor són coses que només es poden fer a la Fira Modernista de la festa major de la Dreta de l’Eixample.

Una fira que va néixer el 2004. Un barri que mai ha tingut gaire consciència de ser-ho. I una festa major que antigament se celebrava al desembre, per la Puríssima, coincidint amb la patrona de l’església de la Concepció, la basílica del carrer d’Aragó que per gòtica sobresurt entre tant modernisme. L’estil medieval té una explicació: a finals del XIX es va decidir salvar de l’enderrocament el monestir de Santa Maria de Jonqueres, al costat de la plaça d’Urquinaona. El cenobi dificultava els plans urbanístics de Barcelona. Es van traslladar, pedra a pedra, el temple i el claustre fins al que llavors era camp i ara és un dels carrers més transitats de Barcelona. Doncs això, la Puríssima Concepció i la festa major, una missa i poca cosa més, queien en ple hivern. La celebració era desangelada i freda, tant que es va desplaçar al maig i es va fusionar amb l’esdeveniment modernista. Més gent i més calor.

I a això es va dedicar el barri dissabte i diumenge, a celebrar el seu mannà: el modernisme. «No tenim la Sagrada Família però tenim la concentració d’edificis més gran d’aquest estil de tota la ciutat», rei­vindicaven des de l’Associació de Veïns. Cert. No només tenen la Pedrera i les cinc joies de l’illa de la discòrdia sinó que tenen moltes cases més, tantes com cognoms il·lustres existeixen: Casa Domènech i Estapà, Casa Casas i Carbó, Casa Vallet i Xiró, Casa Queraltó, Casa Garriga i Nogués, Casa Viuda Marfà, Casa Felip, Casa Calvet, Casa Comalat…  I així fins a recórrer tota la gran teranyina catalana.

 Però no només de modernisme viu tot fill de veí de la Dreta de l’Eixample, així que posats a reivindicar també ho feien per més equipaments. Afirmen que en tenen pocs perquè no sumen gaires habitants. Una dada: de cada 100 llits que té el barri, 60 són d’ús turístic. Una mitjana que no dona rèdits electorals, i en conseqüència tampoc facilita la inversió municipal. Volen poder disfrutar del que va ser estudi taller, també anomenat temple de l’art, dels germans Masriera, un estrany edifici del carrer de Bailèn amb aires de construcció romana però aixecat el 1884. La cosa no és fàcil. Pertany a una fundació privada i està a la venda, sí, però el seu preu sembla massa car a l’ajuntament.

Notícies relacionades

Però entre reivindicació i reivindicació s’imposava passejar, una activitat molt pròpia de l’època modernista. Per fer-ho tant valien les cames com les dues o quatre rodes. A caminar es dedicaven la majoria. A conduir, la minoria. Hi va haver rua de cotxes d’època. Tots estel·lars i alguns de sorprenents. Hi havia un Ford A de 1928, un model esportiu descapotable amb un seient especial: l’ahí te pudras. Del perquè de l’apel·latiu en té la culpa la capota, que no cobreix els que van al darrere quan plou. I hi va haver bicicletada modernista. La setena edició. Va reunir una trentena de participants. Tots vestits per a l’ocasió. Per pedalejar seguint la ruta de Puig i Cadafalch (aquest any es compleix el 150 aniversari del seu naixement i la cita li rendia homenatge), vestir a l’estil de principis del segle XX era un requisit més que imprescindible.

 Escaire i cartabó

Arribats a aquest punt toca parlar de Melilla. ¿Estrany? En absolut. A la ciutat autònoma els edificis modernistes es compten a centenars. De fet, des d’allà afirmen que són el segon focus de l’estil després de Barcelona. L’hi deuen a un català: Enric Nieto Nieto. L’arquitecte, que va col·laborar amb Gaudí, va emigrar a Melilla el 1910 per un assumpte de faldilles. En aquella ciutat va desplegar tot el seu talent. La va inundar d’ornaments florals i va influir tota una generació de professionals de l’escaire i el cartabó. Dissabte, ho explicaven els seus habitants des d’un estand de la fira.