De míssils i missals

La manera reglamentària com Oriol Pujol sosté la seva gorra és commovedora, amb el polze a dins i els altres dits subjectant la visera. Una gorra no s'agafa de qualsevol manera, i menys davant l'autoritat. Per exemple (però això només passa en la vida civil), davant de qui mana, les classes subordinades abaixen el clatell i recargolen la gorra amb les dues mans. És el diumenge 13 de novembre de 1988, la mili obligatòria ja produeix més objectors que gonococs, La Polla Records està a la cresta de l'onada i ho celebra amb un vinil en directe. El mateix dia, el diari de més tirada treu una entrevista amb el ministre de Defensa, Narcís Serra, on assegura (i es destaca) que comprèn que als joves "no els il·lusioni" passar un any a la mili. 

A Santa Coloma, al barri de Can Franquesa (on està pintada enmig de la muntanya aquella A gegant d'anarquia, però això no hi té res a veure), el diumenge anterior les classes subordinades havien apedregat el cotxe en què anava el pare, el marit: Jordi Pujol, president de la Generalitat (des que va confessar allò d'Andorra, s'ha deixat de tractar d'Honorable els presidents, fins a aquest punt Pujol s'ha carregat el prestigi de la institució). L'home que li va llançar aquella pedra no portava gorra (ja quedava per a gent de camp), però sí un suèter vermell, i així va ser com el van identificar. "L'home de vermell", li van posar. Als rics quan passen se'ls tira pedres, sempre ha sigut així. Van haver de ser els eterns pàries de la terra piconada sota els blocs on vivien els que van llançar la primera pedra, ja que llavors ningú era capaç de dir res. Però el silenci va continuar. És clar que aquells individus de Can Franquesa tenien un pretext: s'estaven prenent un quinto tan tranquil·lament i la comitiva arriba i els passa per sobre dels peus, com si no existissin. ¡Un nou atropellament! ¡Doncs ara sabran el que és bo! Llavors, en un rampell d'egolatria, Pujol va ordenar parar i va baixar del cotxe, i va esbroncar l'home amb una verborrea eixelebrada, de lloro potentat enganxat a la xocolata d'Andorra. Els que no deien mai res van aplaudir aquell gest de despotisme. Un banquer trepitjant-li el coll a un treballador, i encara es dubtava a saber qui tenia raó. S'ha necessitat una crisi monumental, una escabetxada, l'enfonsament moral i social de tota una manera suportable de viure, perquè es protesti contra el que significa aquest tipus de política feta per banquers. 

MARAGALL, ESBRONCAT

Narcís Serra, abans de ser el primer ministre de Defensa socialista de la democràcia, va ser el primer alcalde socialista de Barcelona; però també acabarà fent vida de banquer, presidint la Caixa de Catalunya, i potser el seu recorregut (o potser tot el que està passant en aquesta fotografia) mostra en què ha consistit la transició. Però en el moment de la foto l'alcalde és Pasqual Maragall, que, més tard, sent Honorable, va desvelar a l'hemicicle del Parlament l'existència del 3%, i també se'l va atropellar, se'l va esbroncar, i se'l va amenaçar, com a l'home de Santa Coloma. A cap dels dos se li ha demanat perdó encara; a l'un per haver sigut llançat als peus dels cavalls, és a dir, a les rodes dels cotxes oficials com el fang on vivia, i a l'altre per haver sigut desacreditat quan tothom estava vivint de crèdits oficials.

El militar que apareix a la imatge (el de carrera, no el recluta) és el capità general de Catalunya, José Luis Carrasco Lanzós. Fa només un any que Serra l'ha posat en aquest càrrec. Hi ha una foto d'aquella presa de possessió amb Jordi Pujol departint amb el nomenat afablement (no és un pària de Santa Coloma). Li somriu i li estreny el braç com si temptegés fins a quin punt es pot posar dura la cosa. Aquell esdeveniment va ser agitat, ja que el càrrec el volia un altre cap militar i així ho va deixar anar allà mateix davant de tothom. Soroll de sabres, seguici de bitlleteres i cares àvides. ¡Visca el meu amo! Tornada a la plaça de Valle-Inclán.

SABRES I CIRIS

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

A la imatge d'aquí a dalt el fru-fru de les dames al caminar és soroll de passos que arriba per la galeria d'un convent. Ve Marta Ferrusola. La mare superiora vetlla pels seus fills, ja que en la basa d'espases sempre se'n perd alguna. Recordem que és el 1988, el nostre any dos de l'OTAN. Espanya encara és una caserna, i Catalunya, una sagristia com sempre. Míssils i missals. Però sabres i ciris estan cridats a entendre's. Com en el teatre de Brecht, com en els dibuixos de Grosz, qui guanya en tot això és un banquer satisfet i de crani net com un solar per especular. Aquest conjunt rep el nom de nació. 

La foto va ser feta el dia de la jura de bandera d'Oriol Pujol, el pas de la ITV de recluta a soldat. Els retratats són a la Gran Via, aquarterament de Lepant. Ja fa prop de 20 anys que va deixar d'existir. Ara s'aixeca sobre ell la Ciutat de la Justícia, construcció que està sota la sospita de comissions il·legals. Com si mai hagués existit res, ni Govern, ni política, ni justícia, ni poder, excepte el 3%.