L'hora funesta de l'exili

La història compta amb gairebé tots els ingredients per convertir-se en una novel·la: un protagonista heroic, una trama que enganxa, el seu pessic d’èpica i una cosa tan literària com el temps estancat després d’un succés funest. Només que va ser certa, o almenys arrossega la veritat indiscutible dels mites. Resulta que el consolat de Mèxic custodia a la seva sala de reunions un rellotge de fusta amb les agulles aturades a les dues del migdia d’un dia imprecís de gener de 1939, poc abans de la caiguda de Barcelona. Ningú ha tornat a donar-li corda des d’aleshores.

    

Per refrescar el relat, res millor que recórrer a Francisco Gómez Franco, que va començar fa gairebé 40 anys com a xòfer del consolat i avui és l’home orquestra de la legació: passa la vida, passen els diplomàtics, i ell segueix com a marmessor de tot el que ha passat en el singular edifici que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va projectar el 1914 per a Muley Hafid. Va ser sultà del Marroc, el mateix que va portar al zoo l’elefanta Julia com a agraïment per un exili daurat.

    

L’immoble, ubicat al número 55 del passeig de la Bonanova, dona per a molt, però avui estem amb la llegenda del rellotge, un rellotge de fabricació francosuïssa, d’uns 150 anys d’antiguitat i que al seu dia va tenir pèndol. Explica Francisco, de seguida Paco, que quan les tropes franquistes van entrar per la Diagonal, el 26 de gener de 1939, al comandament del general Yagüe, els diplomàtics i el personal del consolat van sortir corrent de la ciutat, com tants altres, camí de França.

    

Ja feia dies que el llavors president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, ferm defensor de la República, havia donat ordre de tancar totes les seves representacions exteriors a Espanya, de manera que els documents i el mobiliari de la legació barcelonina, que es trobava a la rambla de Catalunya gairebé tocant amb la Diagonal, ja havien sigut evacuats via Lisboa. Més ben dit, gairebé tot: el porter de l’edifici, que feia tasques de mosso per al consolat, va despenjar el rellotge i se’l va quedar en custòdia amb la intenció de tornar-lo quan amainés la tensió.

    

Encara que el món sencer creia llavors que la guerra havia de ser qüestió de mesos, es van acumular dècades de dolor i silenci durant les quals el conserge va guardar al seu domicili el rellotge, la bandera mexicana i una cinquantena de llibres del consolat.

    

Aquí va quedar l’assumpte, fins que Mèxic va restablir relacions diplomàtiques amb Espanya i va reobrir representació consular a Barcelona, aquesta vegada a Diagonal-Ganduxer, el 12 de maig de 1978. Va ser per aquelles dates, relata Paco, quan es va presentar en el nou consolat un jove carregant amb l’enorme rellotge de fusta amb les agulles que s’havien aturat el 1939. Era el fill del porter: el seu pare li havia encomanat abans de morir la missió que ell mateix s’havia imposat.

Cerimònia íntima

    

L’assumpte va seguir en silenci fins que l’escriptor mexicà Sealtiel Alatriste, cònsol de Mèxic a Barcelona del període 2001-2004, ho va revelar el dia de la inauguració de la nova seu diplomàtica, la torre del sultà, el 29 de setembre del 2003. «El vam penjar –va confessar Alatriste en la vetllada– durant una cerimònia íntima, però no menys solemne, i vam tenir cura que les agulles seguissin marcant les dues del migdia».

    

La història, no obstant, sembla condemnada al regne de les ombres. Li pregunto al Paco pel fill del conserge, però no en recorda el nom. També van desaparèixer en l’última mudança dues caixes, les quals contenien les fotos de l’esdeveniment amb què es van reprendre les relacions diplomàtiques el 1978.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

    

¿Com es diu el fill del conserge? ¿On és? ¿El seu pare va voler seguir en l’anonimat? Preguntes que aquesta secció estaria encantada de respondre, així que, en el cas que algun descendent estigui llegint aquestes línies, li preguem que doni senyals de vida. L’avi és digne d’un reportatge en la seva memòria, igual que Lázaro Cárdenas, que va acollir 25.000 exiliats espanyols després de la guerra, molts d’ells catalans, mereixeria alguna cosa més que un carrer modest a Sarrià.