Un segle d'oblit per a Rusiñol

El tema de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aran­juez, 1931), «el tema, en majúscules», com subratlla la historiadora de l’art Mercedes Palau-Ribes, eren els jardins. La seva obra més personal. Més íntima. Els va descobrir a Florència, a Fiesole, durant un viatge amb Ignacio Zuloaga el 1894. Va quedar encisat. Però la cosa va anar a més l’any següent, durant una estada a Granada. «Es va adonar  que havia trobat el seu tema», sosté l’experta. I a partir de llavors no va deixar de pintar-los: senyorials, reials, humils, exuberants, de cementiri o de claustre. De tota mena i condició. I a tot arreu: València, Aranjuez, Mallorca, Girona, Granada, Sitges...   Fins que el 1899 els va presentar amb el nom Jardins d’Espanya en la prestigiosa galeria Art Nouveau de París. Va tenir un gran impacte i va rebre grans elogis. El 1900 va repetir títol, tema i èxit a la Sala Parés.

    La mostra de la galeria degana de Barcelona va ser l’última del modernista a la ciutat amb els jardins com a protagonistes absoluts. I per això, perquè el tema de Rusiñol arrossegava més d’un segle d’ostracisme, quan el Museu del Modernisme li va proposar comissariar una exposició sobre el pintor, Palau-Ribes ho va tenir clar: «Rusiñol, sí, però els seus jardins, i sobretot, els seus Jardins d’Espanya». Dit i fet. Quaranta i una teles del modernista amb el tema llueixen a la sala del carrer de Balmes. La meitat d’elles gairebé inèdites, ja que no es veien a la ciutat des de principis del segle XX. I altres, com Calvari de Bétera II i Jardí de Monforte II no consta que hagin trepitjat mai Barcelona.

    Encara hi ha més dades destacables. Jardins d’Espanya no és tan sols el títol de l’exposició actual i de les històriques. És també el nom amb què Rusiñol va batejar el seu gran llibre d’artista. Un àlbum realitzat el 1903 i repetit el 1914 que va suposar «el seu passaport a l’èxit i l’adopció de l’apel·latiu del pintor dels jardins d’Espanya», apunta Palau-Ribes. Un volum en què l’artista va incloure 40 làmines dels vergers que ell considerava que eren «el nèctar del seu modernisme» i que expressaven més bé el seu «ideari d’artista poeta». També «el seu missatge estètic i la seva visió modernista del jardí».

    Hi va incloure textos de poetes catalans (Maragall, Alcover, Alomar...), en la primera edició; i castellans (Machado, Pérez de Ayala, Juan Ramón Jiménez...), en la segona. I és l’àlbum que Falla va demanar a la seva família que li enviés a París quan va començar a treballar en una de les seves composicions més emblemàtiques: Nits als jardins d’Espanya, la partitura original de la qual s’exposa també a la mostra. Entre les dues edicions, l’àlbum va sumar 55 làmines (hi va haver 15 canvis entre una publicació i l’altra), i d’aquestes, 13 originals s’exhibeixen al Museu del Modernisme. «Un nombre altíssim», segons Palau-Ribes, que podria haver-ho sigut més si no hi hagués teles repartides per mig món. La comissària n’ha localitzat una a l’Argentina i dues a Cuba. Però encara queden 22 llenços desapareguts. La majoria en col·leccions privades. La recerca segueix: «Espero que a partir de la mostra aparegui la resta». L’últim a fer-ho ha sigut Arquitectura verda (Granada). Va aparèixer el novembre passat a la Sala Parés de la mà d’un particular. I un altre se li resisteix. Es tracta d’un que va comprar el Govern francès el 1896 i del qual es perd la pista al Museu Fabre de Montpeller el 1957.

Una realitat poètica 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La singularitat i unicitat de la mostra valen una visita. També la preciositat dels jardins: atemporals i ideals. «Enquadrava el que volia pintar i ho millorava. Ho passava pel tamís dels sentiments i de l’estètica. Reinterpreta la realitat de forma poètica», explica Palau-Ribes.

    I si amb això no n’hi ha prou, el museu, a més, reuneix en la seva col·lecció permanent moltes de les joies que atresoraven les grans cases modernistes de Barcelona. Aquí estan, per exemple, les escultures d’Eusebi Arnau que adornaven l’entrada de la Casa Lleó i Morera i una copa ornamental de grans proporcions que presidia l’entrada de la Casa Garriga i Nogués. O el seu continent: un edifici d’Enric Sagnier construït el 1903 per albergar un magatzem de l’empresa tèxtil Fabra i Coats.