El viacrucis immobiliari de Sant Antoni s'acarnissa ara a Borrell, 18

La plataforma veïnal calcula que en ple guèiser de preus expiraran la meitat dels contractes de lloguer del barri

El número 18 del carrer de Borrell, una de les cantonades més imponents del barri.

El número 18 del carrer de Borrell, una de les cantonades més imponents del barri. / FERRAN SENDRA

4
Es llegeix en minuts
CARLES COLS / BARCELONA

La Setmana Santa del 2017 ja s’ha acabat, però el viacrucis de Sant Antoni, el barri de moda, segueix. Milers de veïns van camí del calvari. Els exemples són nombrosos. Com a mostra, ahir, la finca del número 18 del carrer de Borrell. Una primera descripció del que allà passa no deixa de sorprendre. Hi ha 23 portes. Nou estan tapiades amb planxes d’acer. El propietari de la finca, que els arrendataris ja no saben ni qui és, vol vendre tot l’edifici. Ja no lloga. El problema, per a ell, és que en nou de les restants portes hi viuen inquilins amb contracte indefinit. Un és el José Ramón, del minúscul àtic al mig del terrat. Li va començar a semblar rara la processó d’argentins, anglesos i francesos, entre altres nacionalitats, que pujaven a la terrassa a inspeccionar. Fins a quatre grups per setmana. Eren l’encarnació literal del que a les pàgines d’economia es coneixen com a fons d’inversió.

La vida al 18 de Borrell no té res a envejar a la del 13 de la rue del Percebe. Dos apartaments ocupats il·legalment. Dos estan tan perfectament tapiats amb ciment que únicament l’ull expert aprecia la seva existència. Recorden a El gat negre, de Poe. Només tres veïns tenen contractes amb data de caducitat. Fa poc eren quatre. A l’últim que se’n va anar li van oferir renovar el contracte cada mes. Això va explicar abans de no acceptar aquest tracte tan sorprenent anar-se’n.

Un dia, el José Ramón, un dels nou amb contracte indefinit (viu allà des de 1978) va trencar el gel i va preguntar a un d’aquests singulars grups que pujaven fins a la porta de casa seva, amb aires d’agrimensor, que qui eren. Així va confirmar que el propietari vol vendre. Per quatre milions d’euros, li van dir.

El preu sembla inusualment baix. Més al ser un edifici dels que quan cauen en mans d’una immobiliària es publiciten com a finca règia, expressió que no vol dir res en realitat, però que aquí encaixa. Dues columnes samsòniques franquegen l’accés des del carrer.

BOMBA SOCIAL

El preu és baix perquè nou inquilins amb contracte indefinit són molts. Si fossin menys, la xifra pujaria. Així van les coses a Barcelona, i més com més a prop s’està del mercat de Sant Antoni, ja en la fase final de la reforma, un projecte impressionant iniciat, com totes les reformes de mercats municipals, amb el bon propòsit de cohesionar la vida veïnal al voltant de la compra de producte fresc, però que a l’hora de la veritat ha acabat per ser una mena de tic-tac-tic-tac de la bomba de la gentrificació. L’estrena del renascut Sant Antoni es preveu a finals d’any. La plataforma veïnal Fem Sant Antoni, de curta però fructífera vida, ha fet quatre números que espanten.

Al barri, segons el grup d’investigació que tenen, es van firmar del 2014 al 2016 un total de 3.348 contractes de lloguer. Després de l’última reforma de la llei impulsada pel PP, la durada d’un contracte tipus és de tres anys. Total, que la plataforma creu que en ple guèiser de preus, del 2017 al 2019 s’extingiran la majoria d’aquests contractes, més de 3.000. Molts.

Aquest grup d’investigació ha trobat que, segons les estadístiques oficials del 2011 (no n’hi ha de posteriors), de les 17.554 vivendes censades al barri, 6.410 eren de lloguer. La meitat dels arrendataris del barri estan exposats a un futur immediat tan incert com el dels veïns del número 18 de Comte de Borrell.

EFECTE PERTORBADOR

La silueta del mercat, a aquestes altures de les obres, és impressionant. S’ha de reconèixer. També l’efecte pertorbador que causa. Una reforma urbanística d’aquest calibre altera, sembla ser, l’ètica i la decència d’altres temps. El 18 de Borrell és, ja ho hem dit, una finca amb bona presència, però la propietat fa temps que no repara gairebé res. Mesos enrere fue obligat canviar els comptadors d’aigua. Però la rasa que es va obrir al mig del vestíbul segueix allà, tapada només amb unes fustes.

Al Salvador, un altre dels veïns amb contracte indefinit, li va deixar molt clar l’administrador de la finca l’última vegada que el va anar a veure que no servirien de res les seves queixes per la deixadesa de la propietat, que no és poca. Hi ha la rasa, esquerdes a les parets de les galeries, pisos planxats, apartaments ocupats, un d’ells, cuina clandestina d’algun local de menjar…, i tot en un barri que se suposa que no és sinònim de degradació, sinó de l’estil més chic.

Notícies relacionades

La qüestió és que ara que els barcelonins començaven a familiaritzar-se amb anglicismes com el de la gentrificació (és a dir, expulsió dels veïns d’un barri per efecte de la colonització de famílies amb rendes més altes) ja toca aprendre nou vocabulari. ¿Per exemple? El flipping: comprar finques completes, rentar-los la cara i revendre-les en un termini curt de temps amb notables guanys pel mig.

També convé familiaritzar-se amb l’acrònim socimi, que ve a ser com les sicavs immobiliàries, refugis perquè les grans fortunes paguin pocs impostos, en aquest cas gràcies a la compra d’immobles sempre que es destinin al lloguer, encara que siguin a preus exorbitats. A Sant Antoni, el flipping i les socimis sembla que ja són part del paisatge.