L'agonia de la Mina

Hi ha veïns de la Mina que entreveuen un futur de bucòliques zones enjardinades, edificis intel·ligents i nens corrent feliços per avingudes descongestionades de trànsit. Una estampa pròpia de les simulacions virtuals de les promocions immobiliàries d’alta categoria perquè just això és el que li espera a aquest espai inconfusible de la Barcelona metropolitana, segons temen els històrics de la zona. S’imaginen un futur que firmarien sense parpellejar si no fos per un inconvenient: cap dels inquilins del barri disfrutaran d’aquesta qualitat de vida perquè, segons la seva opinió, per arribar a aquest escenari és imprescindible l’autodestrucció del barri. Acabar amb la Mina per deixar el camp lliure a l’especulació.

«Hi ha un projecte econòmic encobert que des de fa temps espera el seu moment per donar el cop de gràcia al barri. Sectors sense interès que se solucionin els nostres problemes perquè tenen altres plans per a la zona: integrar-la a la Barcelona d’aparador, la del turisme de masses, fer d’aquest espai la porta d’entrada de la gran 'smart city'», explica Josep Maria Monferrer, membre de la plataforma d’entitats i històric del moviment associatiu. Una estratègia que relega a un segon pla el ciutadà, com incideix Monferrer, que parla d’una «vampirització social i econòmica» de l’entorn.

 La gent de la Mina se sent maltractada des de sempre. Ho va intuir, en els seus orígens, a finals dels anys 60, quan van canviar les barraques pel que se’ls presentava com la porta d’entrada a la civilització, però allò va acabar sent un barraquisme vertical improvisat, sense les dotacions necessàries per establir les bases d’una nova vida.

 Van albergar esperances amb l’arribada del Pla de transformació, l’any 2000, però el que havia de ser una estratègia per millorar l’habitabilitat i les condicions de vida dels veïns ha quedat totalment desnaturalitzat, «s’han diluït els objectius socials en pro d’un afany urbanístic», com recorda un antic veí que va viure 25 anys a la Mina.

La percepció no ha millorat avui dia, quan els veïns se senten «com l’alfombra sota la qual Barcelona amaga tot el que la destorba». En l’inventari maleït de la barriada no pot faltar la sempiterna problemàtica de les drogues. «Som el supermercat durant les 24 hores de les drogues a l’àrea metropolitana. Ja no es desplacen fins a Barcelona, venen directament aquí per adquirir-ne i consumir-ne amb totes les facilitats», denuncia un veí.  

«Hi ha un munt de porteries que estan rebentades perquè els clients puguin arribar al pis dels camells en qualsevol moment, quan necessitin consumir. I després els nostres nens han de veure algú punxant-se o fumant plata [inspirar heroïna amb un canó sobre paper d’alumini] al replà», afegeix el mateix veí, un veterà que prefereix mantenir l'anonimat.

Davant la dramàtica situació de l’ocupació, des del Consorci del barri de la Mina apel·len a l’increment del 35% d’insercions laborals l’any passat, cosa que es tradueix en 309 persones que van trobar feina. Monferrer replica: «Les autoritats es limiten a programes que l’única cosa que busquen és inflar estadístiques. ¿Per quant temps tindran feina aquestes persones? ¿Quantes tindran un contracte indefinit? L’atur és un mal cronificat i necessita d’intervencions estructurals de calat», exposa. «L’alternativa és dedicar-se a l’economia submergida i a la Mina, en general, això no és precisament pagar una factura sense IVA», descriu un altre veí.

Un present desolador que no sembla que hagi de canviar si no vira el rumb de les generacions que pugen. I no sembla que això hagi de passar veient l’absentisme escolar, que és «del voltant del 40% en cicles de primària i fins al 60% en secundària», segons Monferrer. «El fracàs no només és de la Mina, també ho és del sistema, incapaç d’entendre que no pot regir el mateix model pedagògic al barri de Sarrià que aquí», afegeix aquest antic docent.

Notícies relacionades

Els Pelúos a la policia: "Protegiu les nostres famílies mentre negociem"

Els Pelúos accepten el desterrament de la Mina per acabar la guerra entre clans

    

Mentrestant, els fronts oberts s’amunteguen alhora que baixen els efectius en la lluita veïnal. «Quan es va aprovar el Pla de transformació, fèiem pressió més de 20 entitats. Avui el teixit associatiu ha quedat reduït a quatre gats. Però siguem pocs o molts, sempre lluitarem per la nostra dignitat, que és la de la Mina», assevera Monferrer.