L'últim rinoceront de Barcelona

La caça furtiva d'un exemplar en un zoo francès convida a reparar en el Pedro, l'unicorn de Barcelona, últim de la seva estirp

 

  / JOAN CORTADELLAS

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

El Vince, un rinoceront blanc del zoològic de Thoiry,un rinoceront blanc del zoològic de Thoiry al sud de França, al costat de la frontera amb Suïssa, va morir de tres trets el 7 de març. Un grup de malànimes lladres van eludir les mesures de seguretat del recinte per emportar-se com un tresor la banya de l’animal, un exemplar de la subespècie de rinoceront blanc, del qual només queden uns quants membres en llibertat al món. Una llegenda atribueix a aquesta banya un poderós efecte afrodisíac. Es paguen fortunes per aquest material en el mercat negre. Va ser un episodi tremend. Els rinoceronts blancs no només van de cap a l’extinció per la caça furtiva a l’Àfrica, sinó també ara perquè, mai s’havia vist, són caçats allà on se suposa que es treballa per la seva supervivència. Aquesta és una ocasió, doncs, per girar la vista cap al Pedro, barceloní, ancià, que serà probablement l’últim rinoceront que trepitjarà Barcelona. Els fills dels nens que avui van al zoo de la ciutat pot ser que mai vegin ja un rinoceront viu. Vist així, esglaia.

L’edat del Pedro és més incerta que la de les folklòriques. Va néixer, se suposa, abans de 1971. Si no és un cinquantí, poc li falta. En llibertat, probablement no hauria arribar a aquesta edat. Als zoològics la seva esperança de vida és més gran que al seu medi natural, la qual cosa diu molt, i a favor, d’aquests recintes de vegades tan discutits. El Pedro passa els dies al Zoo de Barcelona com un barceloní en plena senectut ho fa al CAP. «És un bon jan. Es deixa fer els tractaments amb gran paciència. No té res greu, però a aquesta edat i amb aquest pes és fàcil que se li nafri la pell», explica Conrad Enseñat, veterinari i responsable de la col·lecció de mamífers del parc. Només requereix medicina geriàtrica, com molts altres exemplars del zoo, però el seu cas és especial perquè, a diferència d’altres animals del zoo, morirà sense descendència, i llavors, la seva actual residència, en una mena de gentrificació animal, serà ocupada per les tres elefantes que té per veïnes.

EXVEÍ DE RIOLEÓN

La vida del Pedro és tan singular com el mateix pas dels rinoceronts per Europa. Aquest exemplar formava part de la família animal de Rioleón Safari. Els deutes van acabar amb aquella reserva i, de sobte, la Generalitat es va haver de fer càrrec de 200 animals salvatges. El Pedro,doncs, va passar una etapa de la seva vida com a ‘funcionari’ autonòmic i, poc després, va passar a formar part dels actius de La Caixa. Una vida agitada, sens dubte.

Notícies relacionades

Va aterrar així finalment a Barcelona, però només ell, ja que el seu gran col·lega fins aleshores, el Cirilo, va viatjar al Zoo de València. Total, que ha passat la major part de la seva vida en una indesitjada abstinència sexual, la qual cosa és segurament un duríssim càstig per a un rinoceront. Els caçadors furtius els maten per la seva banya, que al pes es paga més cara que la cocaïna, perquè hi ha qui creu que amb aquesta part pot aconseguir el furor sexual d’aquest animal, que no és llegenda, ja que és realment un John Holmes del llençol, però el seu secret no està en aquesta protuberància sobre el nas. El material del qual està feta és més o menys el mateix que el de les ungles del peu de qualsevol persona. Això, als creients de les pocions orientals no els convenç, i els rinoceronts ho paguen amb la seva vida.

EUROPA I ELS RINOS

El que dèiem, el pas d’aquests unicorns grassonets per Europa ha sigut també molt singular. En la prehistòria, van pastar pel vell continent fins que es van extingir. Després, van tornar de la mà dels romans i la seva afició a exhibir bèsties salvatges en combat contra homes en els espectacles del circ. No és que els emperadors haguessin d’anar a buscar als confins del món els animals per als seus espectacles. En aquells temps hi havia lleons a Grècia i girafes i elefants a la riba nord de l’Àfrica. Però amb la caiguda de l’imperi no va tornar a trepitjar Europa un rinoceront fins a l’any 1515, qual el rei de Portugal Manuel I en va rebre un com a regal des de l’Índia. Era un exemplar petitó, així són els rinoceronts asiàtics en comparació amb els de l’Àfrica, però quan el monarca l’hi va voler regalar al papa Lleó X, el vaixell que el transportava va naufragar. En va arribar un altre el 1579. Va ser un regal per al rei d’Espanya Felip II i, així, en comptagotes, en van arribar d’altres al llarg dels segles, com la Clara, una rodanxona femella molt mansa que va viatjar per nou països d’Europa, fins que va morir a Londres. El Pedro, vist d’aquesta perspectiva, comença a semblar cada vegada més l’últim d’una estirp condemnada a la desaparició. Això del Vince ha sigut només un trist preludi.