Un plató a la carta

L'atmosfera de l'oficina central de Correus ha seduït cineastes per a rodatges d'època

fcasals37488296 correos170303142200 / JOAN CORTADELLAS

fcasals37488296 correos170303142200
fcasals37488319 correos170303142123

/

3
Es llegeix en minuts
OLGA MERINO / BARCELONA

L'oficina central de Correus té un aire txekhovià. No per l’aspecte rus, per descomptat, sinó per l’atmosfera, pel vel subtil amb què el grandíssim Anton Txékhov sabia recobrir els seus escenaris, de manera que espai i personatge s’acabaven confonent. L’un s’impregnava de l’altre, i viceversa. Una cosa semblant passa a l’edifici que regna a la plaça del negrer Antonio López: ja sigui per la llum zenital filtrada des de la claraboia, pels ressons catedralicis –la tos reverbera com en les misses llauna de la infància–, o pels sòls de marbre, de seguida s’apodera del visitant el desig d’enviar un telegrama en lloc d’un whatsap o la sensació que podria trobar-se en qualsevol moment amb un cavaller antic, d’una altra època, amb barret Fedora i gavardina. ¿L’embruixament es deu al fet que ja ningú escriu cartes? En realitat, Correus funciona avui com una empresa logística de paqueteria.

Sigui quina sigui la raó, l’atmosfera del recinte ha seduït nombrosos cineastes, i sota la seva esplèndida lluerna, una estructura de ferro i vidre sortida de la casa Granell i Rigalt, el mateix taller que va fabricar el vitrall del sostre del Palau de la Música, s’han rodat seqüències de pel·lícules com Grand PianoAnacleto, agent secret o algun anunci de la Loteria, de quan triomfava el calb interessant. Les escalinates de l’entrada o el hall central, amb el seu aire senyorial i les pintures noucentistes, podrien colar perfectament com una sucursal bancària novaiorquesa en temps de la Gran Depressió.

També els passadissos interiors, de sostres alts i portes alineades, podrien semblar d’un internat d’època, i al seu dia la BBC va transformar el saló d’actes en el quarter general de Franco durant la guerra civil per a una sèrie històrica, segons explica Antonio Aguilar, empleat de Correus i doctor en Geografia Humana. Va fer la seva tesi sobre l’expansió de la xarxa de comunicacions a Catalunya i coneix tan bé les tripes de l’edifici que està ultimant un llibre sobre els seus secrets.

Única seu amb capella

És l’única seu de Correus a Espanya que conserva un oratori, circumstància que en si no té cap mèrit però té la seva gràcia: resulta que l’estança havia albergat la sala de premsa amb els seus aparells de telègraf –atenció: ¡els corresponsals devien enviar les cròniques en morse!–, fins que la croada nacionalcatòlica de la postguerra la va transformar en una capella amb uns reclinatoris que llueixen l’escut gremial, amb el sobre i la cornamusa. En aquell temps, ai, tots els caps eren del Movimiento i resaven molt.

Dissenyat pels arquitectes Josep Goday Jaume Torres, la construcció de l’edifici va culminar el 1927, després que els plànols d’altres cracs haguessin perdut el concurs públic: ni més ni menys que els de Domènech i Montaner Puig i Cadafalch. Amb una simetria perfecta, una meitat de l’edifici la utilitzava Correus i l’altra Telègrafs, dos braços d’un mateix cos que no es poden veure, com el gos i el gat. Més o menys com fotògrafs i periodistes, tot i que això nostre, en el fons, és amor del bo perquè no seríem res els uns sense els altres.

Terrat de somni

Notícies relacionades

I encara queda el millor de l’immoble. Després de pujar una escala de cargol, amb un ull tan compacte com el d’un far, reben el curiós un terrat de somni i unes vistes de 360 graus sobre la ciutat. Des d’aquí es va rodar l’anunci del perfum Le Male, de Jean Paul Gaultier, aquell espot en què la proa d’un vaixell trenca l’escorça d’asfalt perquè el mariner pugui besar la noia, apostada en un balcó de la Via Laietana.

Des de fa tot just un mes, el Museu d’Història (Muhba) gestiona les visites a l’edifici de Correus. Val la pena; des de la torrassa, a uns 50 metres, s’entén per què Barcelona és tan mediterrània. Allà sota, a la marina de luxe, es distingeix el iot del magnat rus Alixer Usmànov, l’amo de l’Arsenal (almenys, dimarts hi estava amarrat). Un capritx de 150 metres d’eslora que torna a la saviesa de Txékhov, a les perles que va sembrar al seu Cuaderno de notas: «Per nosaltres [els russos], l’amor propi i la vanitat són europeus; la cultura i l’acció, asiàtics».