Mòbils, gogós i Dom Pérignon

La sala Eclipse de l'Hotel W acull una de les festes nocturnes del congrés dels mòbils, malbaratament vip inclòs

icoy37484139 mobile noche170301163950

icoy37484139 mobile noche170301163950 / JULIO CARBO

3
Es llegeix en minuts
MAURICIO BERNAL

Deu ser alguna cosa entre l’ostentació i el gremi el que porta els participants al congrés dels mòbils a no deixar d’exhibir mai les seves acreditacions. La decisió col·lectiva d’aquests milers de visitants d’anar a tot arreu amb les credencials penjant del coll hauria de ser considerada un dels símptomes categòrics que el magne esdeveniment està tenint lloc a la ciutat, després de les xifres d’ocupació hotelera i la proliferació –coneguda per tothom– de prostitutes. La manada es dispersa però no es desprèn de la seva principal senya d’identitat, aquella acreditació de mida considerable, com la d’un llibre de butxaca, li deu haver donat un lloc rellevant en el món de les acreditacions grans, visibles i difícils de perdre. És complicat no veure-les, i per tant no veure’n els propietaris.

Les ampolles de xampany  entren a dotzenes en desfilada triomfal

Pertanyen al mateix ordre, de l’ostentació i del gremi, els detalls de les seves festes; les seves festes, que serien un altre símptoma que el congrés ha ocupat la ciutat si no fos perquè la majoria són privades, i perquè l’accés està dissenyat de manera que els assistents se sentin en deute amb alguna cosa, o amb algú. O bé s’ha sigut investit amb els poders fantàstics d’aquell enorme tros de cartró o bé s’és amic del DJ, o d’algú per l’estil; o bé s’és del gremi o bé no se n’és. Dimarts hi havia festa a la sala Eclipse, la discoteca de l’última planta de l’Hotel W; el popular Vela. Els nous amos de l’univers units per als excessos.

Des d’un pis 26 un litoral és qualsevol litoral: les seves senyes d’identitat es dilueixen amb la distància. Els amos de l’univers podrien ser al pis 26 d’un hotel de Los Angeles, de Cancún o de Marbella i la sensació no seria gaire diferent. Potser és justament el que busquen: una espècie de no lloc. La zona al costat dels finestrals ha sigut declarada zona VIP i allà, naturalment, es concentra l’ostentació. És zona capos. Aquí ningú ordena segons el vell: «Porta’m una copeta de cava, sisplau», perquè això faria innecessària la desfilada pomposa que té lloc cada vegada que la zona queda desproveïda. Una desfilada: apareix per la cantonada un grup de cambrers i gogós en formació de dues columnes. Deu o 12, segons l’ocasió i el calibre del desproveïment. Cada un enarbora, a mesura que avança, una ampolla de Dom Pérignon amb una bengala lligada al coll (de l’ampolla). És un espectacle, s’ha d’admetre. Cada desfilada deixa empremta: una intensa pesta de pólvora al lloc.

El somni dels amos

El somni dels amosEs malgasta, i que es noti que es malgasta. No circulen només grans ampolles del millor xampany, també desfilen –amb la mateixa cerimònia– exemplars majestuosos –i evidentment cars– de vodka i altres licors. «La pròxima vegada seré allà», deixa anar algú a la barra, a la zona poble de la discoteca, a l’enèsima entrada de la cohort del Dom Pérignon. No se sap si es refereix que la nit que ve serà allà, i a que mourà els fils per aconseguir-ho, o si al vaivé dels gintònics i de l’espectacle que li deparen els vips està expressant una ambició professional, el seu desig de pertànyer en un futur a la classe dominant dels amos de l’univers. Sembla la segona cosa, si es té en compte la reacció del seu amic, que li dona copets a l’espatlla i li fa uns breus massatges a les espatlles com preparant-lo per a la dura lluita que l’espera. «Of course, man, of course». És clar que sí, amic. Somia.

Notícies relacionades

Predomina l’ostentació sobre el gremi, sobretot perquè no se satisfà ni de lluny la premissa que aquesta gent dels mòbils perd el cap pels mòbils. És xocant, però gairebé en qualsevol altra congregació contemporània és possible veure més activitat amb els telèfons: gent enviant missatges, fent fotos, selfies, vídeos, etcètera. Aquí no. Aquí l’activitat és moderada. Potser n’estan farts, ves a saber. Sembla una festa de fa una dècada, quan la gent encara no havia perdut el cap: amb les seves americanes sempre a sobre –l’uniforme oficial–, els homes beuen, parlen, fan una cosa semblant a ballar i escodrinyen l’horitzó a la recerca de dones. Enfilades sobre uns talons molt alts –el calçat oficial–, les dones beuen, parlen i fan una cosa molt de l’ordre de ballar. Cada mitja hora, les gogós ensenyen hi són per a alguna cosa més que servir de decoració a la triomfant entrada d’una ampolla de xampany.

Per desairar, els que porten l’acreditació són minoria.