BARCELONEJANT

Exèquies canines a Sarrià

Les mascotes del barri participen en una missa en homenatge al Xavi, el seu passejador i cuidador durant l'última dècada

Era un dels últims personatges de la zona alta, símbol d'una ciutat a qui costa mantenir la identitat

zentauroepp37235363 barcelona 09 02 2017 sociedad barcelona en la iglesia de s170210192350 / ELISENDA PONS

zentauroepp37235363 barcelona  09 02 2017  sociedad barcelona en la iglesia de s170210192350
zentauroepp37235533 barcelona  09 02 2017  sociedad barcelona en la iglesia de s170210194057
zentauroepp37235416 barcelona  09 02 2017  sociedad barcelona en la iglesia de s170210192256
fullsizerender

/

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Al rector li va semblar bé oficiar una missa en memòria del Xavi. I com que l’homenatjat era el passejador de gossos del barri, va abraçar la idea que les mascotes participessin en la litúrgia. I així és com la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià es va convertir, dijous, en la primera església de Barcelona a celebrar un funeral obert a humans i gossos.

Xavier Llebaria era un dels últims personatges de Sarrià. Personatge en el sentit mitòman de la paraula, d’arrelament, de formar part de l’ADN del lloc. Era dels últims perquè en aquest veïnat de casetes baixes també es nota la pèrdua d’identitat que afecta tot Barcelona. El preu del lloguer, la fugida dels joves, el comerç globalitzat...

 

  Xabier Llebaria, amb 'els seus' gossos, en un parc de Sarrià.

Però tornem al Xavi. I als seus gossos. Feia uns 15 anys que amanyagava gossos. Després d’una vida d’alts i baixos, potser amb més baixos que alts, va tornar al seu Sarrià natal a començament de segle. Sense feina i sense gaires perspectives. Diuen d’ell que no es queixava mai, que un mal dia s’esfumava quan ell era a prop. Ni una sola crítica, ni un sol lament, ni quan la maleïda malaltia començava a desempatar. Per això tothom, a més de confiar-li el gos, l’ajudava d’una manera o altra. Una veïna li pagava el menjar. Una altra l'ajudava amb la roba. La de més enllà li va posar l'aire condicionat a casa. Cap vol que transcendeixi el seu nom, perquè aquí, diuen, el qui més donava, al qui més coses deuen, és el Xavi.

Litúrgia sense caques

«El que no ha aconseguit el nou rector –ironitza una senyora sobre el fet d’anar a missa– ho han aconseguit els gossos». L’eucaristia tenia els seus riscos, siguem sincers: excrements i orina canina, baralles entre races, lladrucs, alguna fuga... el típic d’aquests animals, que tant els fa el pipicà com la casa del Senyor. Però la cerimònia se celebra sense excessius sobresalts, amb alguna estrebada de corretja –hi deu haver unes 120 persones i uns 30 gossos–, carícies i crides al silenci. Com a màxim, un parell d’udols durant l’entonació del sant, sant, sant, i el lladruc d’un schnauzer negre que es queda en no-res quan li respon des del fons un golden de pèl brillant. Ensordidor. Gran acústica, la d’aquest temple. Sort que Jackson, el labrador de Jaume Pujol-Galceran, institució d’aquest diari i un dels homes que més sap de tennis a aquest costat de l’Atlàntic, es manté en repòs. Deuen haver vist pocs gossos amb abdominals i bíceps com aquest. Un Rafa Nadal de quatre potes.

  ELISENDA PONS

  Tres gossos segueixen amb atenció la missa del dijous.

El moment culminant. El José Miguel, un dels millors amics del Xavi, puja a l’altar per cantar un parell de cançons. Una d’elles, l’'Imagine', de John Lennon. Es recolza amb una mà en el púlpit mentre creua els peus. Aprofita els aguts per mirar cap al cel. El Xavi i el José Miguel es van conèixer als anys 70 i van tornar a trobar-se el Nadal del 2003, just el dia en què el passejador de gossos enterrava la mare a la mateixa església. «No podies anar amb ell pel carrer. Tota l’estona el paraven. Tenia un enginy enorme i un do de gents increïble». Curiós; qualsevol diria que es trobava més a gust entre animals. Els seus minuts musicals s’emporten l’ovació de la tarda, per sobre de l’aplaudiment als versos escrits pel poeta del barri, Frederic Bou –«Ens ha dat sovint ajuda, / feia passos pels malalts, / era amant de la natura / i estimava els animals»–. Amén.

El rector, Salvador Bacardit, recorda en diverses ocasions que tant homes com gossos «són criatures de Déu». La lectura no és gratuïta: el Gènesi. On tot va començar, però, compte, que el creador va fer abans els animals que l’home. Però, és clar, al segon el va fer a la seva imatge, i és aquí, portant la corretja.

Pobresa no reconeixible

Magda Matas no té gos però coneixia bé el Xavi perquè el veia passar cada dia per davant de la seva botiga de roba per a home, al carrer de Ramon Miquel i Planas. Diu que la història d’aquest home és també la història del Sarrià empobrit que ningú coneix i pocs reconeixen. Com aquella parella de vells que ningú ho diria però sobreviuen gràcies a la solidaritat de l’escala. O la velleta que, sí, d’acord, té un pis a la zona més cara de la ciutat, però no li arriba per menjar.

 

 

Notícies relacionades

Els propietaris de les mascotes coincideixen que els animals han passat el seu dol particular, que han estat més inquiets, més tristos, més encaparrats d’ençà que falta el Xavi. Se’ls emportava als jardins de Can Sentmenat. Els últims mesos ja només agafava races petites perquè la pujada l’esgotava. Havia de parar; s’ofegava, però hi arribava.

La cerimònia acaba i els veïns xerren entre ells. Els gossos volten per allà. És un dia trist però l’anècdota, la novetat, el gest del rector, ajuda a portar la pena. Les famílies es fan fotos al costat del retrat del Xavi. També les mascotes. Hi ha tristesa, però també un ambient confortable; càlid. Potser perquè als ulls de Blacky, Aragon, Balau, Estel, Guita, Bones, Harry, Juanita, Castle, Boni, Chispa, Drac o Duna, veuran també l’humil i optimista cuidador de gossos de Sarrià.