Sense art ni part

La botiga instal·lada al Palau Castell de Pons desllueix les pintures neoclàssiques de Pau Rigalt

zentauroepp37192151 barcelona 06 02 2017 barcelona barceloneando by n170207205024

zentauroepp37192151 barcelona    06 02 2017    barcelona      barceloneando by n170207205024
zentauroepp37192120 barcelona    06 02 2017    barcelona      barceloneando by n170207205015

/

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Algú va dir que no s’ha de sentir nostàlgia pel passat ni por pel futur. És evident que quan aquest algú va pensar això no era davant de la cantonada del carrer dels Boters amb el carrer del Pi. Si hagués sigut així, hauria desitjat fer marxa enrere en el temps. Segur. Almenys fins fa un parell d’anys. Moment en què va expirar la pròrroga de la llei d’arrendaments urbans del 1994. El present l’hauria esborrat d’una revolada. Ràpid, ràpid. I donada la facilitat d’aquesta ciutat per carregar-se el seu patrimoni, possiblement s’hauria rumiat dues vegades allò de no témer el futur.

    L’arenga ve a tomb pel crim estètic realitzat al Palau Castell de Pons. Per entendre’ns, la cantonada on abans hi havia la modernista filatèlia Monge i la centenària xocolateria Fargas. ¿Ho recorden? Una entrada i interior de fusta modernista per a la primera i un mobiliari de més de dos segles per a la segona. La bomboneria, la més vella de la ciutat, figurava en el mateix emplaçament des de l’any 1827. Que no és poc temps. La cantonada era bonica, comercial, però amb presència. Ara fa esgarrifar. És un autèntic atemptat al bon gust. De la fusta treballada s’ha passat a la vulgaritat d’un rètol de plàstic que anuncia una botiga low cost.

    És el desembarcament per aquests verals de Terranova, el denominat Primark italià. Res a objectar a la roba accessible. Però sí molt a criticar sobre la mala pensada a l’hora d’exposar-la. Aquí la Itàlia del disseny brilla per la seva absència. D’acord. No és l’única botiga amb estètica, diguem-ne, senzilla. Ni l’única amb les peces de roba amuntegades. Ni té la primícia dels cartells cridaners amb els preus a prova de miops. Però sí que és l’única situada al Palau Castell de Pons. «Un bonic exemple de casa neoclàssica del segle XIX», segons el buscador de patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, que també en destaca «l’important conjunt de decoració pictòrica de sostres i parets» del principal.

    I aquí és on hi ha el problema. Se n’han conservat les pintures, sí. La llei hi obliga. I alguns ornaments originals de la planta noble, allà on fins al 1940 va residir la família que dona nom a l’edifici, però no se n’ha respectat ni l’ambient ni la decoració de l’espai. El que abans era un palau noble, ara sembla una estació de metro coronada amb un cicle de pintures de temàtica mitològica. Una existència que els treballadors de l’establiment, almenys alguns, desconeixen. «¿Als pisos superiors hi ha més pintures?», pregunta ingènua la meva. I resposta sorprenent la de l’empleada: «¿Quines pintures?». Hèrcules, Mercuri i Minerva, que decoren el que abans era el saló principal, gairebé empal·lideixen al sentir-ho.

    El seu futur és incert. L’edifici està protegit com a bé d’interès local. I amb ell les pintures. Però el nivell d’empara no exigeix res més que mantenir-les. Ni mesures de conservació específiques ni pautes de control periòdiques. Així la llum enlluernarà sense problema i els canvis de temperatura i humitat són constants. Malament rai per a unes peces del vuit-cents.

Conseller de Carles I

Notícies relacionades

Una època, com la del set-cents, poc valorada en un país amb més tirada a l’art medieval. Però que té grans exemples de cases grans, les de la burgesia i la noblesa, decorades pels millors pintors del moment. I també amb exemples de grans pèrdues. La més flagrant, la mort sota la piqueta, pels temps de la Barcelona preolímpica, del magnífic conjunt de les gestes dels almogàvers pintat per Pere Pau Muntanya a la Casa Pau Ramon. Les del Palau Castell de Pons no tenen tant pedigrí, però són testimoni de la importància que al segle XIX s’atorgava a la pintura com a símbol de distinció social. I tenen autor: Pau Rigalt, dels pinzells del qual si no van sortir totes, sí que en va sortir bona part.

    No és clar qui les hi va encarregar, perquè el palau té història. I no és senzilla. L’única cosa segura és que al segle XVI el propietari era Miquel Mai, conseller de Carles I, que va ser parcialment destruïda el 1714, i tornada a aixecar el 1805 per Antoni Cornet. El quan i el com va arribar a mans d’Antoni Castell de Pons és més difícil de precisar. D’aquí ve la impossibilitat de saber qui va ser el seu verdader comitent.