Quan el preu no és excusa

Els visitants s’obliden de l’autor i de les seves obres però no del jardí. Magnòlies, tarongers, llimoners i pereres, entre petites torres del segle passat. En realitat, de fa dos segles. Perquè no parlem del XX, sinó del XIX. Un oasi enmig de Gràcia, dels pocs que queden. En aquest jardí s’han fet i s’han desfet parelles. I aquí la Guàrdia Civil ha buscat un terrorista del GRAPO. Ho explica Joaquim Ruiz Millet. I ho fa sota un cristograma. Tot i que no ens podem deixar portar per les aparences. No és un edifici parroquial, ni de bon tros. Ni els visitants són feligresos. Ni les obres miracles. Res d’això. És una galeria d’art. Les referències a Jesucrist són casuals. Ja hi eren fa 27 anys, quan Ruiz Millet, arquitecte, ara també escriptor, es va convertir en marxant i va obrir la sala H2O.

Malgrat que no deixa de ser divertit que sota el nom del fill de Déu aparegui la figura de Juan José Fernández, icona de la contracultura dels anys 70 i 80. I editor de la irreverent revista Star, pionera a Espanya dels còmics underground, punk-rock i sadomaso. Déu n’hi do. La mateixa que va comptar amb dibuixants, fotògrafs i il·lustradors com Ouka Leele, García-Alix i  El Hortelano, que tristament va morir ahir. I amb firmes com Ramón de España, Ignacio Julià, i Oriol Llopis. 

A Fernández la passió per l’edició li va arribar per via familiar, el seu pare tenia una editorial al carrer de la Unió; i l’interès pel còmic menys tradicional i més gamberro es va manifestar després d’un revelador viatge a Hamburg, on va conèixer les comunes i la transgressió que sortia del llapis de Robert Crumb i Gilbert Shelton. Va decidir portar-los a l’Espanya encara franquista. El 1974. L’atreviment li va valer diversos segrestos (de la revista, s’entén) i unes quantes multes més.

Però l’aparició, dilluns, de Fernández sota el cristograma de H2O no té res a veure amb el seu passat underground, sinó més aviat amb una altra de les moltes vides que ha tingut com a agitador cultural barceloní. La que el relaciona amb l’art contemporani més trencador de la ciutat i amb dues de les seves manifestacions més celebrades: La Santa i el Festival BAC, que Fernández va engegar juntament amb Gigi R. Harrington. Ja no existeixen ni una cosa ni l’altra. La crisi, juntament amb l’avorriment en què ha submergit Barcelona, se’ls ha emportat. Però el seu record perdura. ¡Com podem oblidar les seves trencadores propostes i la seva màxima: Art per un dia! Sí, a La Santa, les exposicions duraven 24 hores. ¿Per què més? La gent assisteix a les inauguracions i punt. Més temps d’exposició, no vol dir més vendes. Com més car no significa millor. Ell ho afirma i ho pràctica amb l’exemple.

Quatre dies, ni un més

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La seva exposició No hay nadie como tú, la que ultimava dilluns, va obrir ahir i tancarà demà passat. Només quatre dies en programa. Ni un més. I les 300 fotografies que exhibeix valen 10 euros cadascuna. Molts diners comparats amb el que costaven les de l’última mostra que va realitzar: Res. Llavors, el públic podia emportar-se el seu art gratuïtament carregant-lo en un pendrive. Això sí, el no-comprador havia d’arribar de casa amb l’aparell d’emmagatzematge a la mà. El més assequible de les seves peces és la seva forma d’acostar la creació al públic. De desarmar els que diuen que no poden col·leccionar per car. Ara no fer-ho és no voler. Perquè amb ell ho pot fer tothom. I és també la seva manera de mostrar confiança en si mateix. Ell sap el que valen les seves imatges i l’interès que tenen que de cap manera va lligat al preu de venda.

Fernández no es considera artista. Tampoc galerista ni editor. Però aquí el tenim, amb la seva història com a promotor cultural i amb un present com a creador. De fet, la seva singladura com a fotògraf va començar amb un llibre: La piel de Barcelona, en què recollia el testimoni dels grafits de la ciutat. D’aquí va passar a retratar el que trobava pel camí: fàbriques abandonades i persones sense llar. I va continuar per no parar. De fet, les seves imatges són com el seu diari. Plasma el que veu quan ho veu. Això pot significar moltes instantànies en un dia o cap en mig any. I 300 a la galeria H2O. Donant pas al jardí.