Aniversari imperial

Divendres hi va haver una recepció de categoria a la zona alta de Pedralbes pel natalici de l’emperador del Japó, festa nacional al país de Pokémon i el sol naixent. Sa majestat Akihito va néixer en realitat el 23 de desembre –aquest any en compleix 83–, però la celebració es va avançar perquè a priori no semblava gaire bona idea convocar un esdeveniment la mateixa vigília de la nit de Nadal, amb els preparatius del sopar, les cadires que falten i el cagatió.

  

 De fet, alguns dels convidats al 'tennõ tanjõbi', l’aniversari imperial, venien al seu torn d’haver celebrat al Palau del Lloctinent l’acte oficial pel Dia de la Constitució –entre els quals hi havia l’amfitrió, Enric Millo, nou delegat del Govern a Catalunya–, mentre que el cos consular resident a Barcelona va haver de dividir-se: uns, a la recepció japonesa, i els altres, a l’organitzada pels Emirats Àrabs Units (EAU), que també van celebrar divendres la seva festa nacional, a l’Hotel Arts i sense ni una gota d’alcohol. O sigui, un estrès. Ja se sap, aquests dies són un cúmul esgotador de sopars d’empresa, d’amics invisibles i, per a alguns, també de saraus diplomàtics.

  

  Però, tornant al convit que ens ocupa, el japonès, celebrat a la residència del nou cònsol, Naohito Watanabe, va ser exquisit, un desplegament d’hospitalitat nipona en què sí que hi va haver mam sense mirar prim, sake, cava i ampolles alegrement destapades de Corazón Loco, el vi que elabora Iniesta, el criador de vins antigalàctic. Hi van assistir al voltant de 400 convidats, entre els quals abundava l’element masculí, senyors que semblaven dividir-se en dues categories, la dels empresaris i la dels càrrecs mitjans de la Generalitat. També, molts galons. Tinents generals, comandaments de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra, entre els quals hi havia el capo màxim, Josep Lluís Trapero.

  

 Entre tant vestit blau marí, la nota de color la van posar un grup de noies catalanes, membres de l’associació Quimono Club, que van anar a la celebració amb la vestimenta tradicional japonesa, i uns quants joves amb pintes d’il·lustradors de manga, de «jo passava per aquí».

ESPLÈNDID CASTELLÀ

Després del besamans, la celebració es va inaugurar amb el parlament del cònsol Watanabe en un esplèndid castellà, potser perquè la seva dona, Asela, és val·lisoletana –tots dos es van conèixer a Madrid fa 30 anys–, o perquè el diplomàtic va tenir el valor de traduir al japonès el llibre 'Azul', del poeta nicaragüenc Rubén Darío, amb tots els seus jocs de paraules modernistes.

  

 En qualsevol cas, va ser un discurs àgil i breu –res a veure amb els 2.000 folis que ja ha escrit Murakami de la seva nova novel·la– en què el cònsol va destacar aspectes de les relacions bilaterals, com que l’empresa Rakuten, la botiga on line més important del Japó, patrocinarà la samarreta del Barça. Rakuten, dabuten; sempre quedarà molt més elegant que Qatar Airways.

  

  Un sol amable caldejava el jardí de la residència consular –el seu anterior inquilí va ser l’exentrenador del Barça Frank Rijkaard– quan va començar a servir-se l’àpat, i ai… Si en altres festes amb canapès d’ofici (la croqueta mústia, el bunyol, el tomàquet cirera enfilat en un pal) els convidats mostren bastant entusiasme, no cal dir com es multiplica l’interès popular quan a les safates arriben 'delikatessen' japoneses. S’esfumava el sushi i s’esvaïen les broquetes de teriyaki com per art de màgia, i no perquè escassegessin, ni molt menys, sinó per la necessitat de caçar-los al vol entre la pinya de comensals sota la carpa. Era l’hora i hi havia cassussa, què hi farem.

Notícies relacionades

El verdader Black Friday barceloní

A la recerca de l'estranya flor blava

  

 Amb el menjar japonès, amb el peix cru i els sabors audaços, no hi ha terme mitjà: o entusiasmen o tiren enrere, i sembla que a casa dels Watanabe es va congregar el club de fans. Al cap de la brigada de cambrers –es van guanyar una medalla olímpica sense haver dinat– se’l va sentir arengar: «Paqui, aixeca’m el braç, que, si no, no arribes al fons». És improbable que sobrés un trist maki, però no van faltar ganes d’haver infiltrat un tàper a la butxaca de la gavardina.