Canalles però educats

Hi ha una dona enfilada als altaveus escopint la seva melodia sobre el micròfon mentre la gent balla al voltant, mentre altres miren des de la barra, mentre algú es posa una perruca, mentre elabora moviments ambigus sobre la pista, mentre s’amuntega la gent a la porta, mentre la dona de la llista diu: «¡Tu no ets a la llista!», i persegueix el que s’intenta colar. Mentre circulen els petons i les copes, mentre uns s’emborratxen, mentre pengen les cortines de vellut –vermelles, per descomptat–, mentre giren les boles de colors, mentre algú descobreix emmarcats en una cantonada els 10 manaments del lloc. Entre els quals, el segon, que diu el següent: «El soci guardarà silenci de tot el que vegi i senti a l’interior. La discreció serà total. El que passi al… allà es queda».  

   Hi ha 10 manaments, en efecte, evocadors dels que va baixar Moisès de la muntanya del Sinaí, però el més important és aquest: el que passi al… es queda al... El nom no es pot escriure perquè fer-ho atempta contra l’esperit del lloc; clandestí, dirien alguns; privat, prefereix l’amo. «Una cosa clandestina és una cosa prohibida, i nosaltres no estem prohibits. La paraula que defineix aquesta casa és privacitat». En qualsevol cas no és un lloc públic. S’hi accedeix a través d’un portal anònim a la Diagonal. Un home apostat a la porta i al comandament d’un ordinador comprova que l’interessat és a la llista. ¿Hi és? Bé. Truca amb un walkie talkie a algú que se suposa que és a dalt i diu: «El senyor Tal, tres persones». S’hi puja per una escala d’edifici modernista com qualsevol altra i s’arriba a una porta de pis modernista també com qualsevol altra. I allà s’acaba la normalitat.

PROBLEMES POLÍTICS

«M’agrada la gent educadament canalla», diu el propietari, i això marca el perfil del lloc: educats i canalles. Parlem de la nit. Aquí no es ve a prendre el te ni a parlar en to de veu de conversa britànica ni a escandalitzar-se perquè algú es descontrola a la pista. ¡Sigueu canalles, educats! ¡Sigueu educats, canalles! La mesura de l’estatus insòlit d’aquest lloc el nom del qual no es pot escriure la donen potser els noms d’alguns visitants il·lustres: aquí va venir Bruce Springsteen després d’un concert; va venir Bono, van venir els Chemical Brothers. Per aquí s’ha deixat veure Javier Bardem. Hi vénen polítics locals i esportistes, però han de ser –sempre– educats; canalles però educats. «A alguns polítics hem hagut de demanar-los que no tornin perquè no han sabut comportar-se, i com que són polítics amb algun poder, algun problema hem tingut».

 

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

   ¿Quin és l’encant d’aquest lloc el nom del qual no es pot escriure? Que està amagat, probablement. Que té una decoració de vermells i negres i velluts i un piano blanc aconseguit al traster d’un hotel de París. Que a partir de mitjanit puja a l’escenari la dona de cabells afro o qualsevol altre grup o cantant; que sona llavors el soul, el funk. Que hi ha un pronunciat ambient de, caram, la nit. Que passen coses com aquesta: «Una vegada va estar sopant aquí Woody Allen. Perquè a primera hora s’hi pot sopar. Bé, doncs menjant unes gambes es va tacar els pantalons i es va crear un joc molt divertit de gestos, jo vaig pensar que ell necessitava alguna cosa per netejar-se, però ell, sense dir ni una paraula, em va donar a entendre que volia que jo el netegés». I allà estava l’amo, raspallant les parts íntimes de Woody. «I em va dir: ‘Si algun dia ho veus en una pel·lícula, ja saps que va començar aquí’».

EL VELL BOB

Fa uns anys va venir Robert De Niro a rodar una pel·lícula, i un dia va acabar al lloc el nom del qual no es pot escriure. Li va agradar i va venir gairebé cada nit. «Bob», li diuen aquí. El vell «Bob». ¿És un lloc per a famosos, exclusivament? «I ara –diu l’amo–. El gruix de la gent és gent normal, i ens agrada que sigui així». Simplement, s’ha de ser canalla. Canalla però educat. A qui no ho és se li fa saber que no és benvingut: quan al final de la nit demana una targeta se n’hi  dóna una amb un telèfon al qual falten un parell de números. Qüestió de subtilesa.