Nous paisatges de postal

Hi va haver un temps en què per ser paisatge de postal s’havia de ser una gran muntanya, un gran mar, un gran monument, una gran avinguda. Els familiars que tenien la sort de fer vacances a l’estranger solien enviar una o dues targetes que invariablement transportaven l’ideal de magnificència, perquè en el trosset de cartró hi cabia o tota la catedral de Sant Pere o tot el Corcovado. Encara avui, «paisatge de postal» designa la grandesa: el cotxe s’atura a la vorada de la carretera i els viatgers en baixen i mentre miren a l’horitzó comencen a esgotar adjectius, fins que un d’ells sentencia: «És un paisatge de postal». Ningú s’ha quedat mirant una tassa de cafè i ha dit que és un paisatge digne de ser fotografiat i enviat a la impremta perquè se’n facin mil còpies i es posin a circular pel planeta. 

Ningú fins fa poc. La foto de la tassa de cafè existeix –solitària sobre una taula– i és una postal, i hi ha turistes que la compren i que l’envien, i a l’altre costat dels Pirineus o de l’Atlàntic algú la rep i diu: «Ah, Barcelona», o una cosa així. D’un temps ençà, una postal d’aquesta ciutat no es correspon necessàriament amb una imatge panoràmica de la Sagrada Família o del Tibidabo, o amb una foto de la ciutat des de la muntanya, de les que es veuen en les postals antigues; fa un temps que una postal d’aquesta ciutat pot ser una senyora caminant amb les escombraries per un carreró estret, una bicicleta a la platja, una moto al carrer, tres dones solcant un carrer del Gòtic o un bigarrat núvol de coloms; enmig de la qual els coneixedors aconsegueixen veure la plaça de Catalunya. És un món nou.

«La meva idea és reflectir la Barcelona autèntica. No la polida i la neta i els llocs on tot és bonic, sinó escenes que reflecteixen l’estil de vida de la gent: gent que menja, que seu en una plaça, que disfruta de la vida». Christian Schallert és el fundador d’Urbarna, una petita empresa de souvenirs que té com a producte estrella la postal atípica, moderna. És austríac i des de principis de segle és a Barcelona. Les seves primeres postals van ser fotografies que ell mateix feia per enviar als seus amics, perquè veiessin en quina ciutat vivia. «Es tractava d’escenes molt quotidianes, o de moments molt quotidians, més ben dit –diu–. Tot el que em semblava interessant o diferent ho intentava capturar». Unes xancletes a la platja, unes àvies en una plaça de la Barceloneta, l’aparador d’una botiga de carn: també són símbols de la ciutat.

Tot això hauria de fer tremolar els fonaments d’aquesta expressió, «paisatge de postal» –són xancletes, carn i àvies de postal, al capdavall–,

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

encara que no sembla que estigui passant. «De postal», de fet, podria començar a designar tot el que a la gent li sembli visualment atractiu, i no només els grans paisatges: una bufanda de postal, uns cigrons de postal, un conjunt eròtic de postal. La safata amb les restes d’una paella recentment devorada –grans d’arròs, caps de gambes i closquesde musclos vagant alegrement pel plat– és considerada per la nova iconografia com a paisatge de postal, cosa que hauria d’animar els barcelonins a acostar-se a les restes dels seus propis arrossos per vantar-se de la seva talla estètica. 

Com una Polaroid

«Vam entrar en el tema de les postals perquè vam considerar que estava desactualitzat», explica Andrea Minguillon, de 4photos, una altra empresa que ha decidit capgirar el vell concepte de postal. «Vam començar amb imatges en blanc i negre i una mica més endavant vam treure la col·lecció Polaroid». Són postals que semblen instantànies: d’una Vespa aparcada al Born, d’aquella senyora amb les escombraries, d’una xurreria fent conjunt amb una palmera. «Som de Barcelona i ens va cridar l’atenció que en aquesta ciutat tan turística no hi hagués souvenirs de qualitat, i sobretot, postals de qualitat, o que almenys ens agradessin». D’aquesta constatació han sortit alguns d’aquests nous paisatges de postal: un anònim balcó amb la roba assecant-se al sol que algú, de l’altre costat del món, haurà de conservar com a icona de la ciutat.