Benidorm, 'mon amour'

M’acosto a la galeria Ignacio de Lassaletta per assistir a la inauguració de Gran Benidorm, la nova exposició d’Oscar Tusquets, composta per una sèrie de quadros i collages que homenatgen, sense cap mena d’ironia, aquell lloc que les persones exquisides consideren el paradís de la xusma i l’horror arquitectònic més notable del desarrollismo franquista. «Doncs a mi m’agrada més que Cadaqués», em comenta Oscar, que està molt ocupat rebent felicitacions i copets al llom. Li pregunto on acaben la ironia, el sarcasme i les ganes de molestar i comença la sinceritat de la proposta, però el senyor Tusquets em mira com si l’acabés d’abordar un marcià i m’assegura que ell és un fan de Benidorm de tota la vida. A continuació, em mostra un vídeo en què apareix una velleta ballant i em pregunta, com si jo tingués alguna cosa en contra de la tercera edat, «¿o és que els jubilats sense possibles no tenen dret a divertir-se?» Des de la paret, una cartel·la amb una frase de Mariscal rebla el clau: «Prefereixo Benidorm a Florència».

Sinceritat ingènua

Encara que sense arribar a les cotes del seu company de generació Oriol Maspons, rei indiscutible de la boutade (i de la simple burrada) durant tota la seva llarga vida, a Oscar Tusquets també li han agradat sempre molt les declaracions altisonants i espectaculars per fer empipar la seva pròpia classe social, l’alta burgesia barcelonina, però en aquest cas només es pot parlar d’una sinceritat ingènua i benintencionada.

    «Doncs jo no t’imagino a la ­platja de Benidorm en ple mes d’agost –li dic–, amb la tovallola plantada al costat de la de Belén Esteban, que tu ets molt senyoret, Oscar». I llavors em surt dient que li encanta instal·lar-se als Sea Gardens, una espècie de resort de luxe situat a les altures de la població, a una convenient distància de la plebs, que li resulta molt suportable quan es confon amb una massa de formigues. A continuació, l’home es posa en pla arquitecte d’avantguarda i em canta les excel·lències del creixement vertical, incomprès per als que no saben distingir l’autèntica bellesa. S’explica tan bé que gairebé em convenç que Benidorm és la repera, però quan se’n va a quedar bé amb altres convidats a la mostra, no puc evitar recordar els tres depriments dies que vaig passar en aquest enclavament ple d’alegres jubilats, el fàstic que em va fer l’admirable creixement vertical, l’esgarrifosa vida nocturna de la població i, sobretot, l’aparició inesperada al passeig marítim de María Jesús i el seu acordió interpretant Los pajaritos davant unes iaies que movien les manetes i remenaven el cul.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

    Els estalviaré els motius de la ­meva visita a Benidorm. N’hi ha prou de saber que només d’instal·lar-­me a l’hotel Bali –¡el més alt d’Europa!–, un núvol negre va envair la meva psique i no em va abandonar en els tres dies següents. ¡Què més voldria jo que ser tan especial com el bo d’Oscar i saber apreciar aquell infern en lloc de sumar-me a l’afectat horror dels exquisits! D’acord que algunes coses tenien la seva gràcia: l’imitador d’Elvis que brodava Suspicious minds, la provecta contorsionista despullada que es treia ganivets de la figa mentre la noia de la taula del costat es bevia una cervesa a morro i bressolava el cotxet del seu nadó amb la xancleta, aquells èmuls de Benny Hill amb tanta mala llet que no els contractarien ni en el pitjor tuguri de Black­pool, el perfecte repartiment del ter­ritori entre jubilats espanyols­ (passejant a la vora del mar) i britànics (a tercera línia de platja i xarrupant des de les 11 del matí), la impossibilitat de trobar un restaurant en el qual el menú costés més de nou euros (cosa que convertia el poble en el paradís del pobre)... Reconec que, a vegades, generalment cap a la cinquena o sisena copa, la cosa adquiria un to a l’estil David ­Lynch que et permetia relaxar-te i fins i tot riure. Però l’endemà, el malson tornava a començar i et senties com Patrick McGoohan a 'El prisionero'.

Imitar Nicolas Cage

Potser sóc un agonies, però els que m’acompanyaven van experimentar la mateixa melancolia que jo i que no podia focalitzar-se en res en concret, ja que hi ha a Espanya llocs tan o més lletjos que Benidorm els efectes dels quals, no obstant, no són tan devastadors. Misteris del creixement vertical. Això sí, si algun dia decideixo seguir l’exemple de Nicolas Cage a 'Leaving Las Vegas' i acomiadar-me del món donant un cop de porta, ja sé on fer-ho, perquè crec que llançar-me al buit des de la planta més alta de l’hotel Bali, convenientment torrat, constituiria un punt culminant ideal per a la meva erràtica trajectòria. Si no se m’avança Oscar Tusquets i em pren l’habitació, és clar, que aquest, per tal d’escandalitzar i d’épater le ­bourgeois, és capaç de qualsevol ­cosa.