La victòria de la música

Tot era lluny en aquella època remota i els integrants de l’Orfeó de Graus van treure del diccionari la paraula odissea per donar forma a la seva travessia de camps i muntanyes, el seu llarg viatge en tren i autobús per arribar a Barcelona, on els esperava la glòria. ¡La glòria!: o una cosa similar. Era un orfeó de poble i el conformaven fills d’agricultors, de botiguers, el fotògraf, el carreter, el telegrafista; era un orfeó on brillava per la seva absència l’educació musical, un orfeonet, pensaria algú procliu als diminutius. ¿Glòria? Amb sort no desafinaven. «Hi ha textos de crítics barcelonins de l’època que ­coincidien que anirien a veure’ls per commiseració, per simpatia –explica l’historiador Jorge Mur–. Esperaven trobar-se amb un humil cor de poble».

Era un sentiment ambivalent, en realitat. Creat el 1914 al petit municipi de Graus, a la Baixa Ribagorça (Osca), l’orfeó dels que cantaven a pesar de si mateixos ja s’havia guanyat alguna reputació a Saragossa, per on havia passat el juny de 1915 i havia deixat una agradable empremta: d’admiració i sorpresa. «Per una altra banda, sí, venien precedits de certa fama, i se’ls va donar un tractament d’acord amb això», admet Mur. Era l’octubre de 1916. Una comitiva es va desplaçar fins a l’estació. La coral va arribar a la ciutat a la nit i va ser conduïda a l’ajuntament i rebuda per l’alcalde al Saló de Cent. Segons va consignar la premsa, «una ovació entusiasta» va saludar l’entrada dels músics.

Però bé: era un orfeonet que havia triomfat a Saragossa. Bah.

Darrere de la glòria que el cor s’havia guanyat a la capital aragonesa –i es guanyaria a Barcelona– hi havia el mestre Manuel Borguñó, nascut a Rubí el 1884, compositor i pedagog. No són gaires els que han batejat amb el seu cognom un invent, una medecina, una teoria, és un club selecte i l’inquiet músic en forma part: hi ha una cosa anomenada el Mètode Borguñó que designa una forma d’educar la veu i l’oïda per a la música, i que ve a tomb perquè va ser el que va utilitzar per portar a dalt de tot el cor del poblet ribagorçà. «El Mètode Eurítmic Tonal Vocal, així el va batejar –explica Mur–. Consisteix a emular amb les posicions de braços i mans les línies del pentagrama, de manera que encara que la gent no aprengui música pugui memoritzar on hi ha els tons segons les posicions que es marquen amb els braços». L’Orfeó de Graus es deu en gran part a l’Eurítmic.

Amb 30 anys, Borguñó s’havia instal·lat al poble per curar-se una tuberculosi; allà va agafar les regnes del cor de l’església i el va transformar. A Barcelona van oferir tres concerts: un al Teatre Goya –per celebrar la inauguració recent del Centro Aragonés, principal motiu del viatge–, un altre al Palau de la Música i un tercer, no programat, al Palau de Belles Arts. Un crític de l’època va sucumbir: va qualificar la primera presentació d’«èxit verdader i brillant», va escriure que «les ovacions» d’aquella nit van ser «el preludi de la victòria» i  va sentenciar que el concert havia tingut «un punt de consagració».

Epidèmia de grip

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El viatge de l’orfeó a Barcelona és una efemèride en si mateixa, i per celebrar un segle de la gira triomfal els respectius ajuntaments s’han posat d’acord per fer una cosa similar. No l’Orfeó de Graus, perquè ja no existeix, però sí la Coral Villa de Graus: aquest diumenge es presenta al Centro Aragonés –que compleix 100 anys, també– i a l’Orfeó Gracienc; entremig serà rebuda a l’ajuntament, amb tots els honors, com fa un segle. «La idea és rescatar el projecte per a les generacions actuals, allò que va suposar, la seva importància com a expressió d’amor a l’art –diu Mur, tècnic de Cultura de Graus i impulsor de la idea–. Un projecte que a priori semblava impossible, però que va triomfar»

L’Orfeó de Graus ja no existeix, no: va ser delmat el 1918 per l’epidèmia de grip que va castigar Espanya. Borguñó no va tenir més remei que deixar el poble. La grip es va interposar en molts projectes, i aquest no va ser l’excepció: «La tardor del 18 tenien una actuació prevista al Teatro Real de Madrid. Hauria sigut el seu zenit absolut», diu Mur.