¡Quin bon cognom, Paredes!

A Sergio Paredes el cognom li va que ni pintat. Vegin si no, ell es dedica a intervenir murs o el que és el mateix pintar parets, això sí, amb art. Va començar al carrer, «on s’ha de començar», i escapant de la policia, «com tots els d’aquella època». L’època en què Barcelona era la meca de l’art urbà. D’això ja fa uns quants anys. Ara la ciutat intenta recuperar terreny amb murs lliures, o sigui, legals, en els quals crear; mentre que ell exposa a mig món. Però avisa: «La temptació sempre hi és, això no es perd mai». Vaja, que les intervencions clandestines no són una cosa del passat. Tot i que, ara, si l’enxampen in fraganti ja no corre, intenta raonar amb l’autoritat. Per alguna cosa ha madurat i per alguna cosa és l’artista urbà català més internacional. D’aquells temps pretèrits només en conserva part de la firma. Primer va ser Sergi, però amb aquest distintiu el van atrapar de seguida. Després va ser Six, Sixe i Sixeart. «Sixe ve de Sergio i això d’art va ser una il·luminació de la qual després em vaig penedir. Ara el meu nom artístic és Sixe Paredes, ¡Quin cognom hi pot haver millor que Paredes!». I tant, li va com l’anell al dit. 

Ho exclama abans d’enfilar-se a una grua de vuit tones i d’enfrontar-se amb brotxa i aerosol a una paret mitgera de 1.200 metres quadrats. El mural més gran mai pintat a Barcelona, segons els promotors, el festival d’art urbà Open Walls. Un dubte de l’afirmació. ¿I què n’hem de dir de la façana del carrer dels Enamorats? Aquell trompe-l’oeil en què llueixen als balcons des de Francesc Macià fins a Pablo Picasso. La resposta és ràpida: «Aquell té set pisos. El de Sixe, vuit i sobreàtic. La superfície ha de ser més gran», apunten des de l’organització. En qualsevol cas, no és el rècord de l’artista. Aquest és a Moscou i suma fins a 16 plantes. Ni més ni menys. Segueix dret. Va néixer amb vocació de permanència, com el d’ara i com l’última gran intervenció que va realitzar a Barcelona: Tribut a Joan Miró. Un mural realitzat el 2014 en un solar a la cantonada de Riereta amb Sant Pau. «On abans la gent s’hi pixava, ara hi fan fotos», assegura orgullós. Dignifica l’espai. Sens dubte.

Els veïns del Raval semblen contents amb la creació, els del carrer de Lepant, on s’alça el nou, també. No en va, la proposta va ser aprovada pels habitants de l’immoble. Sixe sempre treballa així. «Hi ha artistes que intervenen el mur i punt. Jo dic que fan la seva ejaculació. Per a mi hi ha d’haver un acord perquè el quadro no el pintes a casa teva, si no al carrer i ho veurà infinitat de gent durant uns anys». Els pocs transeünts que corrien per la zona dissabte semblaven encantats. «La paret no era ni bonica ni lletja però ara està molt millor», apuntava la Pilar a la vegada que emfatitzava la seva condició de pintora i de menorquina. Queda dit. I al mateix temps que advocava per més murals: «Podrien pintar-ne més, hi ha algunes parets molt lletges com ho era aquesta altra que ara està preciosa». L’abans lletja i ara preciosa té una altra intervenció, a tot just 20 metres de la de Sixe, que Miss Van, també artista urbana de renom, va realitzar al mes d’abril.

El carrer, una aventura

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Un petit tros de carrer. Dos murals. I dos estils. El de Sixe és una figuració que tendeix a l’abstracció amb colors molt vius i dibuixos molt simples. El de Miss Van és tot al contrari: tons suaus i personatges femenins zoomòrfics més pròxims al barroc que al minimalisme. Millor. Així hi ha on escollir i motiu per debatre. Ho feien, també dissabte, la Marisa i el seu fill Òscar. La primera era partidària de Miss Van; el segon un ferm defensor de Sixe. «La dualitat és bona», assegura l’artista, que en la setmana que fa que va començar el mural li ha passat de tot. 

I és que treballar al carrer és tota una aventura: «Sempre passen coses. Hi ha el veí a qui no li sembla bé, el que et baixa unes cerveses. De vegades et roben el material, d’altres no... Però és divertit». Fins i tot quan s’han d’aguantar improperis. N’hi va deixar anar un home que «treia foc pels queixals» quan va començar la seva intervenció actual. Però Sixe està de tornada d’això, i de més. I és que el 2008 va ser elegit per pintar la façana de la Tate Modern, cosa que només han aconseguit sis artistes al món, ell entre ells.