Anar al contingut

El pregó que Barcelona es mereixia

Pérez Andújar ha fet un repàs emocionant i enciclopèdic de la cultura popular de la ciutat

CARLES COLS / BARCELONA

 Pregó de la Mercè 2016 a càrrec de Javier Pérez Andújar. / ALBERT BERTRAN / VÍDEO: MÒNICA TUDELA

El pregó de la pretesa polèmica, discutit per la persona triada per pronunciar-lo, Javier Pérez Andújar, sotmès a un judici sumaríssim al tribunal popular d'internet per retratar el procés com Hans Christian Andersen el fons d'armari de l'emperador, ha resultat ser al final un emocionant homenatge als barcelonins, un text per conservar, ja que gairebé de manera enciclopèdica repassa els fonaments culturals d'aquesta ciutat, però els de la cultura popular, que Déu n'hi do. Ni una referència al que ha sigut el seu Moriarty particular des que Ada Colau li va oferir ser pregoner, Toni Albà. La festa major de Barcelona ha començat amb un cant a la Barcelona que segur que encara hi és i que seria més visible si no la tapessin els turistes i les banderes, un pregó enaltidor, com si s'acostés la batalla del dia de sant Crispí.

¿Què tenen en comú Cassen, Carpanta, Curtis Garland, el detectiu Anarcoma, un erudit com Martí de Riquer, el Quixot, el Capitán Trueno, Onofre Bouvila, la família Ulises i una llarga llista més de personatges reals i de ficció a qui ha recorregut Pérez Andújar per construir el seu deliciós pregó? Doncs que han sigut la dieta cultural quotidiana de bona part dels barcelonins de la seva generació, de l'anterior i de la posterior, el que que passa és que en el seu cas aquesta digestió intel·lectual ha sigut més aviat la del Gordito Relleno (amb un parell de…, potser per primera vegada homenatjat al Saló de Cent de la Ciutat), perquè Pérez Andújar, com ha quedat certificat, s'ha distingit al llarg de la seva vida per una ànsia lectora insaciable que l'ha convertit en escriptor.

BARCELONÍ HO ÉS QUALSEVOL

“Barcelona, acantilado de la edición contra el que van a romper generaciones de lectores, oleada a oleada”. Així ha definit el pregoner la ciutat en què ha crescut, perquè néixer ho va fer a Sant Adrià, cosa que tant és perquè quan ho va fer era petit, apèndix que ell mateix ha repetit diverses vegades, qui sap si per subratllar que barceloní ho és qualsevol, hagi nascut a Vilanova i la Geltrú o a Sant Adrià de Besòs.

El pregó es mereix ser gairebé viviseccionat, perquè és ple de racons per descobrir, de pistes a seguir, com quan fa referència a “Barcelona, ciutat de cavallets i mamífers”, aparentment un enigma, una referència amagada al poeta llibertari Jesús Lizano i, potser així, com de passada i només per a entesos, resposta a la seva picabaralla amb els processistes. "Yo veo mamíferos, mamíferos con nombres extrañísimos. Han olvidado que son mamíferos y se creen obispos, fontaneros, lecheros, (…) marqueses, ejecutivos, socios, italianos, ingleses, catalanes. ¿Catalanes? Yo veo mamíferos”, deia Lizano.

Seria molt simple reduir el pregó de la Mercè 2016 a una mena de versió llarga i sense música del ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, de Sisa. Ha sigut una mica més profund, un pèl, salvant les siderals distàncies, com la poesia de Walt Whitman, que retratava amb tanta passió i al mateix temps de manera tan exhaustiva els Estats Units del seu temps que, segons sembla, Mark Twain va fer la broma de dir que més que un vers li va sortir un inventari.

El pregó ha estat dedicat a molts autors, personatges i paisatges, tants que val la pena ordenar-los una mica. Per exemple, a les dones, “a aquelles escriptores que no només van ser obligades a renunciar al seu propi nom, sinó que, a més, van ser condemnades a amagar la seva condició de dona, ja que a sobre s'havien de posar pseudònims masculins”. Una menció especial, en aquest apartat, per a Maria Victòria Rodoreda, autora amb set noms diferents, tots masculins, de desenes de novel·les de ciència-ficció, de l'oest i d'espionatge.

VISCA ELS QUIOSCOS

També als quioscos, “la memòria del poble, la llibreria del pobre”. Aquí l'homenatge ha sigut per al de la plaça de Castella, “que va mantenir fins que va poder el tendal amb el logotip del 'Papus' davant de l'edifici on hi havia la revista”.

Un elogi equivalent s'ha endut l'editorial Bruguera, “vaixell insígnia de la cultura popular barcelonina, i vaixell insígnia de l'explotació de l'home per l'home i de la lluita del creador per defensar els seus drets d'autor”.

Després hi ha els artistes que només gent com Pérez Andújar recorda en públic de tant en tant, com José Cabrero Arnal, pare de Pif, “el gos més popular del còmic francès” (Milú és belga, que quedi clar), que va fugir d'Espanya després de la guerra, “es va convertir en refugiat i després el van tancar al camp de Mauthausen, i hi va sobreviure dibuixant caricatures pornogràfiques per als seus guardians nazis”. Per recordar aventures com aquesta i narrar-les amb passió es va fer un lloc Pérez Andújara ‘Saló de lectura’ de BTV, potser el millor programa televisiu de llibres que s'ha fet mai a Espanya.

La millor dedicatòria del pregó, la més colauista, si s'estima més veure-ho així, als veritables arquitectes de Barcelona, als veïns, perquè la seva tesi (no és nova) és que els primers alcaldes democràtics no eren els timoners del canvi, sinó que ho van ser “les dones i homes que convertien un descampat en un ambulatori amb la força de la lluita veïnal, que es van enfrontar a les excavadores, que van tallar els carrers amb la mateixa decisió amb què a l'estiu es talla una barra de gelat, treballadors i treballadores que, després d'esgotar-se a les cadenes de muntatge, treien forces de la seva pròpia pobresa per convertir la vida en democràcia”.

“Barcelonins del món, ¡uniu-vos! Visca la festa major”. Així s'ha acomiadat Pérez Andújar.

0 Comentaris
cargando