Com camells i drogoaddictes

Cadascú explica la fira segons com li ha anat, això és una veritat universal i així passa per tant a la Fira Internacional del Disc de Barcelo-na. La singularitat d’aquest mercat és que tant els compradors que han fet bingo com els que en surten mosquejats coincideixen a parlar malament dels venedors. Els vitupera el que s’ha procurat el sant grial del bugaloo en estat mint i els vitupera el que enfila cap al seu bar favorit per gastar-s’hi el pressupost destinat a indie pop escocès, intacte llevat pel cost d’un mediocre single d’Aztec Camera per a Wea.

A un firaire uns habituals del basar li diuen l’Enterramorts i a un altre un grup d’assidus s’hi refereixen com le Mangui, que per alguna cosa és francès. No hi ha pietat. Són els disquers altius, espavilats i usurers, diuen els clients. ¿Per què els van a veure doncs? Perquè no tenen cap més remei. N’hi ha uns que ho tenen, i uns altres ho volen. Molt. La relació entre compradors de discos i venedors de discos és semblant a la de drogoaddictes i camells.

Que si compren per quatre xavos, a pes pràcticament, col·leccions de difunts i de fans en dificultats per després revendre-les disc a disc amb un guany desorbitat. Que si fan el mateix amb col·leccions de discoteques i ràdios (aquestes dues oportunitats ja només sorgeixen molt de tant en tant). Que si s’ha vist aquest comprar un disc de les cubetes de saldos d’un lloc i de seguida posar-lo a la venda a la seva pròpia parada amb el preu multiplicat per cinc. Aquests són alguns dels càrrecs que la parròquia formula contra els mercaders de discos de segona mà en l’apartat especulació.

Fes-ho tu

Fes-ho tuAls quals ells responen: passa tu el mal trago de dir-li a una viuda que a la fabulosa col·lecció de pop espanyol dels seixanta del seu difunt marit hi ha molta faramalla i tingues el valor de fer-li una oferta ridícula per aquest tresor, aconsegueix els contactes necessaris per assabentar-te que una emissora municipal vol desfer-se de milers de vinils, tenim lumbàlgia i una pel·lícula perenne de pols als dits de rebuscar en caixes llardoses que sempre són a terra i que a vosaltres ni us passa pel cap inspeccionar.

El 1997 va aparèixer publicat al fanzín Vendetta l’article La gran guía de las tiendas de discos de Barcelona. Era una diatriba, anònima per a més inri, contra les principals botigues de discos de la ciutat i els seus propietaris i dependents, injúries incloses. Els meus amics discoaddictes i jo ens vam petar de riure amb aquella barrabassada. I encara hem rigut més amb la glossa que el seu autor, ni més ni menys que Kiko Amat, fa del seu libel a l’antologia de les seves peces periodístiques Chap chap, especialment amb els conats de baralles que van tenir lloc en posteriors trobades amb ofesos. Amat es mortifica per les vileses que va escriure i es fa creus per com va ser d’insensat, no en va passava una bona part del temps als comerços dels quals es va mofar i que en conseqüència van emetre una fàtua no escrita contra ell. Però, atenció, en cap moment del mea culpa diu que el gremi no es mereixés una surra.

Sense cedés ni xorrades

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Sense cedés ni xorradesImporta molt poc que molts dealers siguin també fanàtics de la música i que alguns d’aquests hagin sigut poderosos evangelitzadors (tres hurres per Ted Carroll, que abans de fundar el magnífic segell Chiswick i edificar l’imperi de les reedicions Ace va assortir d’arcans senzills de rock and roll i rhythm and blues les futures hosts del punk londinenc): per als compradors sempre seran aquells tipus que obtenen el producte amb males arts i venen caríssim el que ells volen tenir.

Amb aquest corrent subterrani de tensió s’ha celebrat aquest cap de setmana a l’estació del Nord la 21a edició de la Fira Internacional del Disc de Barcelona. No és el colossal tinglado per a tots els públics que organitzava el difunt Jordi Tardà, la qual cosa té com a efecte negatiu l’absència de pesos pesants nord-americans, britànics, alemanys i holandesos amb material del bo. És una cita pràcticament francoespanyola. D’altra banda, no t’esgotes i amb prou feines hi ha cedés i altres xorrades.