Txernóbil ens visita

Els anys 80, després de perdre en cinc guerres consecutives contra Israel i amb això vastes extensions de terra, alguns àrabs s’ho van prendre amb una esportivitat que riu-te de l’humor jueu. En algunes botigues de records de Jerusalem els palestins venien unes samarretes amb un atrevit lema estampat. Visita Israel abans que Israel et visiti a tu. El breu pas de Svitlana Xmagailo per Barcelona té una mica d’aquella advertència. És una professora d’educació infantil de Vorzel, una població d’uns 600 veïns situada just al perímetre exterior de la zona morta de Txernóbil. Tenia 12 anys quan en aquella central nuclear es va declarar un harmagedon a la manera soviètica, que es distingeix de la resta d’apocalipsis atòmiques només pel cruel detall que les autoritats amaguen la veritat. De la mà de Greenpeace, Xmagailo està de gira perquè el 26 d’abril farà 30 anys d’aquella catàstrofe. Visita Txernóbil abans que Txernóbil et visiti a tu. No és mal lema per a una samarreta. És, més o menys, el que intenta explicar aquesta ucraïnesa que aquell dissabte del 1986 va sortir a plantar patates amb la seva mare, que es va sorprendre pel tràfec de vehicles militars, que com a tothom la van enganyar i li van explicar que només es tractava d’un incendi i que amb les amigues s’acostava en bicicleta a veure de prop els treballs d’extinció.

Un agent del KGB li pregunta a un altre què opina sobre el règim soviètic. «El mateix que tu», li respon. «Ho sento, perquè llavors t’he de detenir». Era un acudit de l’època. Així era l’URSS el 1986. «Al col·legi ens explicaven que l’URSS era el millor país del món i que a Europa la pobresa era extrema». S’ho creia, és clar, perquè després a casa veia a la premsa fotografies d’indigents als carrers de l’altra banda del teló d’acer.

Txernóbil va trencar aquesta fe ¿fins llavors inqüestionada? Va arribar l’ordre de tancar les finestres de casa i de suspendre les feines de cultiu, però es va mantenir l’agenda de celebracions d’assistència obligada, com la de l’1 de maig, dia de desfilada majúscula a l’URSS, i la del 9 de maig, la data en què els països del bloc de l’Est situen el final de la segona guerra mundial.

Vorzel es va convertir de sobte en un centre de comandament de les operacions i, també, en un dels refugis improvisats per als liquidadors, aquell cos de soldats que va rebre l’encàrrec de retirar a mà el combustible radioactiu escampat per la teulada de la central nuclear. La majoria va morir molt aviat, però en aquests casos sempre hi ha excepcions. A l’abric dels arcs de l’Espai Mescladís, al costat del carrer de Carders, Xmagailo riu quan es recorda de Víktor, un dels seus veïns, militar i liquidador forçat, que va sobreviure miraculosament fins que fa molt pocs mesos va morir. «Al poble dèiem que era el vodka». Sembla que era el seu principal aliment, i hi dedicava l’equivalent a set euros al mes que percebia com a exliquidador.

Obrir els ulls amb Fukushima

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Obrir els ulls amb FukushimaTot això, és clar, deuen semblar només velles històries d’un país que ja ni tan sols existeix. Però l’11 de març del 2011 va passar alguna cosa que, de sobte i de manera inesperada, va obligar Xmagailo a reconsiderar bona part de totes les lliçons que havia tret de Txernóbil. Va ser el dia de Fukushima. «Jo em pensava que tot el que m’havia passat era culpa del sistema soviètic». Però amb el Japó va caure el mite de la infal·libilitat de les nuclears occidentals modernes. No només això. Tampoc la gestió posterior d’aquella gran crisi mediambiental ha estat a l’alçada del previst.

Raquel Montón és la responsable d’energia nuclear de Greenpeace que acompanya Xmagailo en la seva ruta per Espanya. Va visitar fa poc Fukushima i en va tornar perplexa. Les autoritats estan entestades que els desplaçats tornin a casa seva. Fingeixen una aparent resolució dels danys causats per la fuga radioactiva. Presumeixen d’una eficàcia nipona que, segons Montón, és un engany més enllà del soviètic. Alguns isòtops del plutoni, un dels residus que produeix una central nuclear, tenen una vida radioactiva de 6.600 anys. Llavors reprèn la paraula la seva convidada. «La radioactivitat és pitjor que la guerra. Una guerra tard o d’hora s’acaba. Però la radioactivitat es quedarà a Txernóbil i a Fukushima milers d’anys».