De la vida com a naufragi

Carlos Pazos inaugura exposició a la galeria ADN, del carrer d’Enric Granados, i m’acosto a saludarlo, ja que fa temps que no el veig: des que la dóna per passar la major part de l’any a París –encara que a Barcelona siguem veïns–, ja no és tan fàcil quedar a xerrar al Belvedere o celebrar al seu apartament del carrer de Provença un d’aquells sopars a la cuina que ell denomina candle dinners no perquè anem vestits de gala, sinó perquè la seva dona, Montse, col·loca sobre la nevera un canelobre que riu-te dels que el difunt Liberace plantificava sobre el seu piano.

El veig amb el seu inenarrable abric morat de Versace i m’ho prenc com un bon senyal. Quan l’artista està deprimit –cosa que passa amb una freqüència i una intensitat notables des que el vaig conèixer a finals dels anys 70 del segle passat–, s’inclina pels tons foscos, si és que és capaç de sortir de casa o del llit. Si es va retirar a París és perquè allà es deprimeix una mica menys que a la seva Barcelona natal, amb la qual mai s’ha acabat de portar bé. El trobo simpàtic, encantador i de bon humor, encara que la seva visió del món no hagi millorat ni una engruna. Beu vi i cervesa i no pren cap mena de medicació, tot i que no em queda clar si és perquè el seu psiquiatre ha llençat la tovallola o perquè tenint en compte el temps que li queda aquí vol fer el que li vingui de gust. En qualsevol cas, l’abraço, desfilen per la meva ment les innombrables ocasions en què ens hem fet partir de riure mútuament i m’oblido d’aquelles fases seves en què el tiraries al Vesuvi perquè deixés d’una vegada de patir i fer patir. De fet, la nostra visió del món i la nostra tendència a la melancolia és exactament la mateixa, però varia la graduació: en una escala del tedium vitae que anés de l’1 al 10, jo em quedaria en un 6 i ell arribaria a l’11. Cosa que no li impedeix –¡Déu el beneeixi!– continuar treballant i fabricant exposicions com la que es pot veure a ADN, Naufragios recientes.

Immens ‘collage’

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Jo crec que per a Carlos –i per a qualsevol amb una certa lucidesa–, la vida és una sèrie de naufragis, de vegades grans, més sovint petits. Una sèrie de peces dels últims anys il·lustren aquesta visió, però el principal homenatge al naufragi vital el trobem en la piece de resistance de la mostra, una pel·lícula de dues hores i un quart titulada ¡Artissimo!, construïda a manera d’immens col·lagen (terme que l’artista aplica als seus collages), a base de fragments mínims de pel·lícules que reflecteixen tant la imatge que el cine ha donat de l’art i la literatura com la gloriosa inutilitat d’aquestes disciplines i, ja que hi estem posats, de la societat que les acull de bon o (més sovint) de mal grat. Pazos sempre ha dit que el bon art ha de ser socialment inútil i que l’art polític –llevat d’excepcions, com el nostre comú i admirat amic Francesc Torres– és una pèrdua de temps, un paperot per a pretensiosos i una suposada bufetada al sistema que sol acabar en mans dels pitjors representants d’aquest mateix sistema, els únics que poden pagar-lo.

Treball molt laboriós

De fet, ¡Artísimmo! és una visió intel·ligent, melancòlica i prou nihilista d’una existència que artistes i escriptors s’obstinen a dotar de rellevància amb la finalitat d’endarrerir el moment de tirar-se per la finestra. La selecció i el muntatge deu haver estat un treball molt laboriós: «Han sigut uns tres anys de veure pel·lícules i escollir fragments que m’ajudessin a fabricar un cert discurs. Tot va començar en una època en què estava tan deprimit que l’única cosa que podia fer, quan reunia el valor per sortir del llit, era asseure’m davant de la tele i empassar-me quatre pel·lícules seguides, fins a l’hora de tornar al jaç. Quatre pel·lícules al dia durant mesos. Va ser així com em va venir la idea d’aquest enorme collage que és ¡Artíssimo!».