A la mateixa cadira que la Begum

Entrar a l’atelier de Pertegaz no ha sigut mai fàcil. En vida del mag de l’agulla, així se’l va batejar, es requeria tenir diners i invitació. Encara que les dues coses anaven unides. Ara, desapareguts el creador, les desfilades i els vestits a mida, i amb una activitat comercial portes endins, no es necessita targeta, ni de presentació ni de pagament, per travessar el llindar del que va ser el sancta sanctorum de l’alta costura de Barcelona, però sí una bona excusa. La presentació d’A punt d’estrena (Columna), l’última novel·la de Maria Carme Roca, ho és. La seva protagonista comença com a dependenta a Can Jorba i acaba com a maniquí (que és com s’anomenava les models quan la seva feina encara no ocupava portades de revistes) del modista més reconegut del país, amb permís de Balenciaga. I pel mig, un retrat de la Barcelona dels anys 50.

    Aquella en la qual l’actual paisatge franquiciat de les cadenes de botigues de moda no podia ni imaginar-se. I aquella en la qual els vestits de la gent corrent o es feien a casa o els feia la modista. Mentre que les afortunades tiraven de modista i d’alta costura. I les més afortunades encara anaven a París per omplir l’armari. Per a la classe mitjana, la costura a casa o a casa aliena va ser així fins a l’entrada del prêt-à-porter a Can Jorba. Els magatzems feia anys que estaven en marxa, però van tenir la seva època daurada aleshores, als 50. El mateix moment en què els dissenyadors amb nom van eclosionar a Espanya. Producció en sèrie per a unes; producció exclusiva per a altres.

    A l’edifici del Portal de l’Àngel hi havia confecció i hi havia de tot. Per haver-hi, fins i tot hi havia un zoo a la cinquena planta. També desfilades, a les quals assistien les senyores que no podien permetre’s el luxe d’anar a les de Pertegaz. Les de la Diagonal duraven un mes per temporada i eren sempre a les cinc de la tarda, hora tan taurina com lorquiana. La invitació, personal i intransferible, era obligada i els intents de colar-se quasi que també. Moltes cosidores, acompanyades i vestides per les seves clientes, miraven d’accedir-hi per poder copiar les tendències, però sempre eren convidades a marxar. Això sí, de forma amable.

    Can Jorba va durar fins a l’arribada d’El Corte Inglés, el 1962, a la plaça de Catalunya. L’atelier Pertegaz, fins a la crisi del petroli, a mitjans dels 70. Aleshores, la forma de comprar feia temps que anava mutant. Ja feia anys que a les botigues les peces confeccionades havien desplaçat dels prestatges els metres enrotllats de teixits. De manera que el nou comerç i la competència a la pròxima plaça de Catalunya van prendre protagonisme als magatzems del Portal de l’Àngel. I els nous hàbits van ser els que van acabar també amb molta de l’alta costura de la ciutat. Però no ho van poder fer amb el mag de l’agulla, que el 79 va tornar a la càrrega. Les col·leccions i les desfilades, en versió reduïda, es van estirar fins al 92. A partir d’aquí només hi va haver clientes especials, com Bibi Salisachs. I el 2012, el mestre va penjar definitivament el didal.

‘Labor omnia vincit’

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Els històrics magatzems ja no són el que eren. Conserven el lema tallat en pedra, Labor omnia vincit, i la planta, una construcció classicista d’Arnau Calvet que el 1927 va guanyar el concurs anual d’edificis. Però han perdut el nom i l’espectacular decoració original. L’atelier Pertegaz segueix igual. Tal qual. Les mateixes cadires, les mateixes butaques, els mateixos miralls i els mateixos focus. Així que un pot seure al mateix lloc on el 2004 ho va fer la Reina quan només era Letizia Ortiz. O on va fer el mateix la Begum Aga Khan uns quants anys abans, en una desfilada privada. Encara que no va ser aquí per on es van passejar Ava Gardner i Audrey Hepburn. L’animal més bell del món i el cos «perfecte», segons Pertegaz, eren assídues del taller que el dissenyador va tenir temporalment a Madrid. A Jackie Kennedy la vestia a Nova York.

    Però Can Jorba també va rebre visites il·lustres. Roca rememora la d’Ingrid Bergman, l’any 54, mentre es trobava a Barcelona representant Jeanne d’Arc au bûcher al Liceu. Tot i així, res comparable amb el fet de tenir permanentment dos paparazzis a la porta de la Casa Sayrach, l’edifici d’aires modernistes i d’imponent porteria que acull l’atelier Pertegaz. Va succeir quan en aquell taller es confeccionava el vestit de núvia de Letizia. Llavors encara s’hi feia alta costura.