Clients, però sobretot, amics

Agitador. Xavier Vidal es defineix com un llibreter agitador. Vistos els fets com a agitador no el guanya ningú. Com a llibreter, pocs. Ahir, diumenge al matí, dia de passejada i vermut, va aconseguir el que en un país on en teoria es llegeix poc (ell ho nega) és gairebé una utopia: mobilitzar un centenar de persones per amor als llibres. I va aconseguir l’impossible: que la trobada, altruista, per descomptat, fos per fer un trasllat. Activitat que no acostuma a ser plat de gust de ningú i a la qual només s’aconsegueix arrossegar els amics, els de debò. De manera que els que ahir el van ajudar són incondicionals. Incondicionals de la Nollegiu, la llibreria que Vidal va obrir fa un parell d’anys al Poblenou i que ha conquistat tant el veïnat que ha quedat petita.

    El futur passa per un històric edifici del barri: el que va ser seu de La Juanita, la botiga de modes més chic del Poblenou dels 70. «Hi venien peces de l’estil Mary Quant», afirma Maria Dolors Maymó, una de les usuàries de Nollegiu, que, assegura, «no és una llibreria corrent, Vidal aconsegueix que t’hi impliquis, que te’n sentis part». Maymó ho explicava mentre transmutava en una de les baules de la cadena humana que va transportar els llibres del petit local del carrer de l’Amistat a la nova seu de Pons i Subirà. A tot just un centenar de metres en què els voluntaris es van anar passant els títols de mà en mà amb disciplina prussiana que en algun moment, no gaires, va mutar en anarquia mediterrània.

    Res de caixes. Pesen massa. I la idea era que hi pogués participar tothom, grans i petits, com el Blai, que amb els seus 7 anys no defallia tot i preguntar una mica espantat: «¿Hem de buidar tota aquesta biblioteca?». 3.500 volums que a Vidal no li feia por perdre: «¿Des de quan es roben llibres en aquest país?». A més, el que dèiem, allà eren tots amics, encara que als inicis hi aterressin com a clients. I gairebé tots, veïns. «Si no defensem aquestes iniciatives no ens podem queixar que tanquin les botigues de barri», defensava Josep Nieto, una altra baula de la cadena humana, en aquest cas, arribat de Gràcia.

    Davant tant d’entusiasme la pregunta és obligada. ¿Què dóna la Nollegiu als seus lectors? «M’interessa que la llibreria sigui un espai on la gent sàpiga que hi passen coses i que hi poden participar. Em dedico a gestionar els desitjos dels usuaris». Tantes coses han passat a la Nollegiu (nom provocador amb vocació de ser recordat) que els seus 70 metres quadrats han quedat petits. I tants han sigut els desitjos gestionats que el públic es va bolcar en el crowfunding que Vidal va llançar per adequar La Juanita: demanava 6.000 euros i n’ha recollit 16.000. Pas mal.

    Al migdia la feina ja s’havia enllestit. I La Juanita començava a tenir aspecte de llibreria. Encara que no del tot. Vidal, cosa que li agraeix el barri i la família Ibáñez, propietaris de l’edifici i amb la botiga de modes traslladada al carrer de Lope de Vega, manté el nom a la façana i part de la decoració. No en va, La Juanita va ser tota una institució al Poblenou. Va començar als anys 20 com a parada al mercat, va continuar com a botiga al mateix edifici que a finals dels 70, Juanita, la filla de la primera comerciant, va convertir en una boutique d’estil parisenc de tres plantes en la qual van arribar a treballar fins a 12 persones.

Molta responsabilitat

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Vidal manté els emprovadors de la segona planta, i detalls, com els penjadors d’època de la primera. Li agrada la idea d’emprovador de llibres. A la ja vella Nollegiu hi tenia unes butaques sota aquest cartell perquè la gent s’hi pogués asseure i mirar els títols abans de comprar-los. Ara els emprovadors seran de debò. A més a més d’emprovador, la planta actuarà de sala d’actes, mentre que la primera serà pròpiament la llibreria, i la tercera acollirà la seu de la Fundació Catalunya Europa, entitat presidida per Pasqual Maragall, el qual va fer també ahir acte de presència.

    «Quan vaig començar estava il·lusionat. Després em vaig entusiasmar per passar a emocionar-me. Ara estic acollonit. No puc fallar». És el pes de la responsabilitat que sent Vidal davant tant de suport rebut.