La vanitosa dama de negre

Corria l’any 1835 quan les autoritats de Barcelona van prendre la decisió audaç que els difunts fossin traslladats en carruatge fins al cementiri. ¿Carruatge? ¡Cavalls! Als ciutadans els va faltar poc per muntar una rebel·lió. Al cementiri del Poblenou, l’únic que existia en l’època, els morts havien sigut transportats fins llavors per professionals, els portadors de difunts, i als barcelonins la idea que fossin uns animals els que conduïssin els seus éssers estimats fins a la tomba els semblava un sacrilegi, així de senzill. Era una batalla –una altra– entre tradició i pragmatisme: l’alcalde, Josep Marià de Cabanes, esgrimia com a arguments que el cementiri distava més d’un quilòmetre de la ciutat emmurallada, i sobretot, que el camí era solitari i estava poblat de bandits. A més a més, de nit hi havia llops. Els morts anirien en carruatge i punt, encara que per congraciar-se amb el poble, Cabanes va fer que el primer transport fos gratuït i amb tota la pompa. No va ser obstacle perquè es muntés una protesta al voltant del seguici mortuori.

    És la classe d’històries que explica el responsable de la Col·lecció de Carrosses Fúnebres de Barcelona, Adrià Terol, durant les visites guiades que porta a terme cada dissabte al migdia a la seu del museu, al cementiri de Montjuïc; gratuïtes, com aquell primer transport de Cabanes. Els vehicles exhibits al lloc componen una radiografia no només del talent –grandiloqüent, quan calia– dels artesans de l’època, els carrossers fúnebres, sinó de la tradició mortuòria en general i de la relació de la ciutat amb la mort. Aquesta tradició que va néixer amb el primer seguici i que es va estendre fins a mitjans del segle passat, quan va irrompre en el ritu el vehicle a motor, parla de morts pobres i de morts riques, de senyorials seguicis, funerals multitudinaris, carruatges batejats amb noms èpics –La Gran Dumont, per exemple– i carruatges blancs: els destinats als nens i a les –estava estès el concepte– donzelles. La mort. Aquell morbós tabú.

    La joia indiscutible del museu se la troba el visitant just en el moment que entra: l’Estufa, ja que d’aquesta manera va ser batejada la carrossa fúnebre utilitzada en els seguicis més luxosos. «Amb aquesta es van fer els grans enterraments de l’època –explica Terol–. Els de Santiago Rusiñol, Enric Prat de la Riba i Amadeu Vives, per exemple». L’Estufa (de «traçat sobri i eclèctic, d’estil vienès», diu el rètol) va ser obra del carrosser Joaquín Estrada, el més transcendent d’una estirp que per quatre generacions es va dedicar a l’ofici i de qui el museu exhibeix una foto treballant, ufanós, al seu taller del Raval, al costat d’una de les seves creacions. No l’Estufa, no; una altra. La col·lecció inclou les carrosses que van transportar les restes del comte Güell i de Gaudí, també considerades «de luxe» segons les categories de l’època; per a grans personatges, per a seguicis tumultuosos. La mort és una dama vanitosa i l’aristocràcia a la tomba s’entesta a seguir sent-ho. Aristocràtica.

    En realitat és vanitosa sense distincions: tothom qui podia es costejava o li costejava al seu ésser estimat el millor funeral dins de les seves possibilitats; potser no pompós, com aquells, potser no de vuit cavalls, potser de quatre, potser de dos –el nombre de corsers era signe d’estatus–, però alguna cosa, en qualsevol cas, que es pogués entendre per digne. Si l’Estufa representava l’extrem opulent de la societat i els carruatges col·lectius el seu paupèrrim oposat –els pobres de solemnitat–, pel mig hi havia La Araña –vagament en recorda una–: el carruatge de classe mitjana que transportava fins a la tomba el 90% dels barcelonins.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Retorn al carrer

La Casa de la Caritat va ser l’encarregada de gestionar el servei a partir del segon any de la seva posada en marxa, i alguns dels carruatges els comprava a Madrid. Com la Gran Dumont, inspirada en la carrossa d’un conegut duc francès, o La Imperial, que havia traslladat al cementiri de l’Almudena el cos sense vida de Benito Pérez Galdós i que és l’única que ha sortit del museu per tornar a prestar un servei: el 1986 va viatjar a Madrid per al funeral de l’alcalde Enrique Tierno Galván. L’Estufa, encara que no a prestar servei, sí que ha tornat a circular pels carrers de la ciutat: va ser el mes de febrer del 2013, quan els carruatges van ser traslladats del tanatori de Sancho de Ávila, on havien estat fins aquell moment, fins al seu destí actual. Totes van fer el viatge en camions o tràilers; totes tret de l’Estufa, que va tornar a passejar el seu senyoriu pel paviment de la ciutat.