Excursió cervesera amb Dr. Calypso

Això pot semblar un antibarcelonejant però no ho és. Fins i tot el manual de l’urbanita recalcitrant admet una escapada d’un dia a comarques. I encara més si per deu castanyes tens autocar d’anada i tornada, aperitiu, barbacoa, paella i actuació de Dr. Calypso. Destí Valls de Torroella, on l’heroica orquestrina de música jamaicana estrena el senzill El que vull, una cançó d’amor amb la cervesa artesana al lloc de la noia escrita per celebrar el desè aniversari de la microcerveseria Ca l’Arenys.

On l’autocar té problemes per arribar una vegada al poble. Moment grup de rock psicodèlic encallat a Verbena, Alabama, el 1968, amb veïns mirant el passatge amb estranyesa. El conductor aconsegueix fer la volta al carrer de la Rata i ara sí, directes a la fàbrica de cervesa. Canyes a un euro.

«Aquí hi ha hòsties»

A fora, una línia de seients de furgoneta i piles de palets. A dins, una flight case amb un aparell de música de cotxe i dos altaveus d’ídem incrustats. Bonic sound system casolà.

Tour guiat per la instal·lació. «Aquí hi ha hòsties», explica Xavi Serra, director de l’empresa, al davant d’un dipòsit d’on vessa una espuma molt densa. És el resultat del combat entre sucres fermentats i llevat. Serra explica que la cervesa artesana viatja malament i advoca per una fàbrica a cada poble (o gairebé). S’anima quan defensa els productes genuïns i acaba arengant el personal perquè munti comandos com els d’Acción mutante contra les baguets de supermercats i gasolineres. Molt a favor.

Dinar a peu dret al sol, entre ràfegues de fum. El menú esmentat. Dos punks de primera fornada recorden un episodi succeït a la boca de metro que hi ha al davant del cafè Zurich, a la plaça de Catalunya. Va arribar un punk nou. A la part del darrere de la caçadora de cuir hi portava escrit amb pintura blanca Did Kennedys en comptes de Dead Kennedys. No va ser la millor targeta de presentació. El més caníbal de la colla li va treure la xapa que portava a la solapa de la jaqueta i mai més se’n va saber res de l’aspirant. «Una xapa era una xapa», diu un dels dos. «Quins temps aquells. No els enyoro gens», afegeix l’altre.

Cafès al Casino de Valls de Torroella, gran, càlid i amb el Barça a la tele. L’olor de campament que portem a sobre sembla passar desapercebut.

Arriba el moment de l’actuació. Gairebé 30 anys després de la seva fundació, amb temps millors i temps pitjors, Dr. Calypso assaja almenys una vegada a la setmana. Cada un dels deu membres té la seva vida, el conjunt no és el centre de l’existència de cap d’ells, però sí que és una part important de la de tots. Enveja.

«Felicitats, Gordo»

Dues veus (Xèrif i Luismi), dos guitarres (Manyà i Fernando), baix (Iñaki), bateria (Ciso), teclats (Pablo) i tres metalls (Leo, Ferran i Xato), Dr. Calypso és a hores d’ara una lluent màquina de ritme. Ska i reggae, és clar, però també soul, boogaloo i elque calgui. 

A mig bolo algú treu un pastís per a l’Iñaki, que fa 48 anys. «Felicitats, Gordo», posa en una pastilla de xocolata. Amics tocant per als seus amics. Cau una versió de Born to be alive, de Patrick Hernández, i l’absurda lletra adquireix la transcendència d’un proverbi xinès. Doncs sí, naixem per estar vius.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

A l’autocar de tornada cap a Bar-celona. Hi ha qui porta un lot format per les diferents cerveses Guineu, la marca de Ca l’Arenys, i el single de Dr. Calypso. Això dóna a la jornada un cert aire d’excursió d’avis, per exemple, al Museu de l’Embotit de Castellfollit de la Roca. Cap problema si així ha de ser el futur.

L’autocar millora a les fosques. Gairebé no es veuen els forats que hi ha on temps enrere hi havia els cendrers, motiu d’inquietud a l’anada perquè delaten la veterania del vehicle, i els pilots blau ciència-ficció dels portamaletes són sedants.