La persistència de Maradona

Avegades, els dies que es lleva amb l'ànim adequat, Joan Sabaté es posa el xandall, agafa la pilota i surt al carrer a exhibir-se una estona. «Hi ha dies en què el cos no m'ho demana, perquè l'edat pesa, però si el cos m'ho demana surto i toco la pilota». Els temps en què les seves piruetes amb la pilota eren regularment consignades a la premsa, en què es delectava com una estrella davant les càmeres, un toc aquí, un toc allà, assegut, ajupit, dret, els temps de la fama i del públic, tot això principalment ja és passat, però aquests dies, quan surt a tocar-la, Sabaté ho recupera, torna a ser una mica la figura que havia sigut. «Mira, el Maradona de la Rambla», diu sempre algú, i llavors es forma una rotllana i tot torna a ser en certa manera com abans, i Sabaté somriu, fa volar la pilota, la baixa, la mima, la controla. «No puc deixar de fer-ho, però a aquesta edat ja no puc fer el que feia abans. Potser tinc un 30% de la capacitat que tenia quan treballava a la Rambla. Faig el que puc». Les seves exhibicions ocasionals a les places del Vendrell, el poble que ha escollit per retirar-se, són una forma de celebració de la perpetuïtat, una mena de declaració de principis. Sóc Joan Sabaté, el Maradona de la Rambla. Tinc 72 anys. I la segueixo tocant.

Sabaté volia una vellesa sense escales per a ell i la seva dona i va trobar una planta baixa a la localitat tarragonina que encaixava bastant bé amb els seus anhels, i fa uns mesos va començar a mudar-se. «Una vegada vaig venir aquí perquè l'ajuntament em va contractar per a una festa major, i des d'aleshores m'agradava». El vell i entranyable Maradona disfruta de la pensió que es va guanyar cotitzant com a autònom i podria recrear-se en un retir plàcid de sortides puntuals al parc, de veure la televisió a les tardes i fer la migdiada i de fer passejades pel poble amb la seva dona, però la immobilitat mai ha sigut un atribut seu, i el seu projecte de septuagenari, a més d'aquestes sortides que fan el prodigi de ressuscitar puntualment la seva llegenda, és posar en marxa un museu. Un museu sobre ell mateix, sobre Maradona, que ja ha començat a muntar en aquesta casa seva que espera convertir en un lloc de pelegrinatge.

L'art i la tècnica

«Sempre que m'avisin amb antelació, la gent podrà venir a visitar el meu museu, i a veure com la tocava, perquè en tinc vídeos, i si volen fins i tot els puc explicar com depurar la tècnica per tocar bé la pilota». El Museu de Maradona està en construcció, però els veïns quan passen pel carrer ja saben que aquesta casa no és com les altres. Està marcat, el lloc. Cal Maradona de les Rambles, diu la placa que Sabaté ha fet col·locar al costat de la porta.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

De moment, el saló de la casa acull peces com la samarreta de la selecció catalana que fa set anys, el dia de la seva jubilació, li van regalar els membres de la Plataforma Salvem el Maradona de la Rambla, constituïda pels seus admiradors més entusiastes quan l'ajuntament va intentar expulsar-lo del passeig barceloní. Emmarcada i al setial d'honor. També hi ha objectes rars com el llibre editat amb motiu de la Biennal Internacional Esport en l'Art celebrada a Salamanca el 2003, on, amb certa extravagància, la seva habilitat amb la pilota va ser elevada a la categoria d'artística: «En alguns moments -diu el text sobre Sabaté- el podem veure de genolls amb els braços oberts; en altres, completament postrat a terra; en tots dos la seva mirada està invocant el cel i la pilota es manté immòbil, com si l'obeís. D'aquesta manera s'estableix un paral·lelisme amb les nombroses representacions pictòriques dels retaules en l'art religiós». També hi ha trofeus, retalls de premsa, fotos, diplomes. Unes botes velles i una pilota. I al mig, el sofà de casa, el menjador, una butaca, algun moble. El televisor.

Sabaté va passar dues dècades exhibint la seva habilitat a la Rambla, primer al costat de l'estàtua de Colom i més tard, ja armat de coratge, a la font de Canaletes. La seva depurada tècnica, cultivada des de la infància i posada en la seva joventut al servei del Santeliuenc FC -l'equip de la seva devoció- li va servir per guanyar-se la vida a partir dels 40 anys i per batre un parell de rècords mundials. ¿Qui no sentiria nostàlgia? Doncs un museu és això, en certa manera: un lloc per a la nostàlgia.