barcelonejant

Un bou a la Miró

El bou que dijous pasturava als jardins de la Fundació Miró com a part de la ’performance’ amb què la institució va homenatjar Alexandre Cirici.

El bou que dijous pasturava als jardins de la Fundació Miró com a part de la ’performance’ amb què la institució va homenatjar Alexandre Cirici. / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
NATÀLIA FARRÉ

El 1979, Jordi Benito, un dels artistes més radicals del panorama català, va matar un vedell: el va degollar, el va penjar cap per avall i es va banyar en la seva sang fins gairebé ofegar-se. Dos dies abans, qui havia estat suspès pels peus era el mateix artista. Va estar així mentre una parella copulava en directe al costat seu. Les dues accions van formar part de Barcelona Toro Performance, una de les performances més extremes que s'han fet mai a Barcelona. I va ser a la Fundació Miró. Dijous passat, un altre bou campava per l'edifici que va ser projectat per Sert. Malgrat que, en aquesta ocasió, la seva vida no corria perill. Tot al contrari. Cosmopolitan, que així es deia l'animal, va arribar amb compte i amb la llei fent-li costat. I amb la tranquil·litat de qui se sent protegit per la normativa, es va atrevir amb un postporno, o sigui, orinar a la via pública. En aquest cas, a la gespa de la fundació. Va ser el més radical que va fer.

La visió vitalista de la performance del 79 portava la firma de Marc Navarro Oriol Nogués, i va ser la primera de les moltes accions (quatre hores i una vintena d'artistes) que va sumar el dijous Mercuri Splash, una de les activitats que la fundació té programades aquest any per celebrar el seu 40è aniversari. I la que es va dedicar a homenatjar Alexandre Cirici. Escriptor, polític, il·lustrador, publicista, pedagog, crític d'art i agitador cultural, Cirici també va ser amic de Miró i durant anys, vicepresident de la institució per decisió del pintor. L'any passat es va complir el centenari del seu naixement, cosa que explica aquests endarrerits honors -«millor 101, que és capicua», segons Cristian Cirici, el seu fill-. I això de fer-ho en forma de performance també té la seva explicació: a l'homenatjat l'encantaven. I la presència del bou obeeix a dues raons: Cirici va apadrinar artísticament Benito, i Barcelona Toro Performance es va celebrar per la seva dèria a fer-lo. Potser n'hi va haver una tercera: «És una forma lúdica de rebre els participants», segons els seus promotors actuals Navarro i Nogués.Els participants de dijous eren molt més que els del 79: «Una Barcelona desganada, que creu que ja ho ha vist tot perquè ha vist algun happening en fotografia, no va donar més que molt pocs espectadors», es queixava Cirici poc després de l'acció, el 79. I és que encara que els 70 eren anys d'agitació cultural, no tothom estava preparat per a tanta provocació. Dijous eren 150 els participants, segons l'aforament, però la realitat comprimida evidenciava que eren molts més. I el més provocador que es va veure ja ho he dit, el postporno de Cosmopolitan.

Notícies relacionades

No és que l'art s'hagi tornat més conservador sinó que les institucions ja no porten la radicalitat tan enllà. Només cal veure elque ha passat aquesta primavera al Macba, quan el centre va autocensurar l'escultura que mostrava el rei Joan Carles sodomitzat per l'activista boliviana Domitila Barrios de Chúngara. Amb això, impossible imaginar una còpula en directe. I més difícil encara, el sacrifici d'un animal en una ciutat antitaurina.

Així que a Mercuri Splash no hi va haver ni sang ni semen, però sí molt art en totes les seves facetes que anava cobrant vida consecutivament per tots els espais de la fundació. Tanta acció requeria un mestre de cerimònies i el va tenir: un artista caracteritzat de mercuri, com a al·legoria de la font de Calder que presideix el centre, anava donant ordres: «Circuleu», «Mantingueu la posició», «Seguiu-me»... I explicacions. Imprescindibles per saber que els dos ballarins que dansaven al ritme del galop infernal d'Offenbach recreaven una escena de la pel·lícula Érase una vez, la primera i última rodada per Cirici. I per desxifrar que la interpretació de Tengo miedo per Antoñita de Linares -àlter ego de José Jaén- era una recreació de Sara Montiel Tuset Street.Hi va haver més, molt més. En total, quatre hores de performance que segur que haurien fet les delícies de l'homenatjat.