El tsar del pernil

Enrique Tomás es presenta gairebé d'entrada, encara en la fase protocol·lària de la trobada, com «un xarlatà» capaç de vendre el producte més esbojarrat a través d'un espai de telebotiga sempre que cregui en el producte. «El límit el marca la veritat», diu.

S'embala i sense cap pregunta entremig prossegueix: «El meu cas s'estudiarà a Harvard o serà el d'algú que va voler i no va poder. Enrique Tomás no aspira a ser una marca mundial de pernils sinó la marca mundial del pernil».

Ostres. ¿Això no és megalomania? «Defineix megalomania». Deliri de grandesa o com a mínim ambició desmesurada. «És més senzill. Conec el món del pernil com ningú i sé que és un món en què no cabem dos». Lex Luthor mataria per aquesta frase.

La marca Enrique Tomás té 69 establiments. La majoria als voltants de Barcelona, el primer territori que va colonitzar, i a la capital catalana, però també a Madrid (n'hi ha uns quants i qualsevol dia l'imperi del Museu del Pernil s'adonarà que se l'ha berenat), Mallorca, Saragossa i Londres. Estan en centres comercials, en hipermercats, en carrers de botigues de luxe, en barris populars, en zones turístiques i fins i tot al metro. I si no n'hi ha al Camp Nou és perquè «els poders fàctics es van posar a tremolar» amb la seva proposta. No vol abundar en això però ho diu com si uns quants s'haguessin posat a tremolar perquè els havia d'arruïnar el tinglado. Tomás vol tots els públics. Si fins i tot promociona els cucurutxos d'encenalls o daus de pernil com a alternativa a les crispetes al cine. Ja s'ha dit: persegueix l'hegemonia planetària.

El negoci dels pernils ibèrics, explica Tomás, està encara dominat per criadors i fabricants que es desentenen del producte quan el venen. «Al final de la cadena hi ha d'haver algú que respongui del pernil i no pot ser el botiguer, al qual ja li costa prou pagar-lo. Un pernil és com un meló: mai se sap com sortirà. I s'ha de vendre pel que val, no pel que t'ha costat». Aquest algú que respon és per descomptat Tomás. Ell compra les peces en cru, les porta a diferents elaboradors perquè procedeixin segons les instruccions que els dóna i ven el resultat final amb el seu segell. Tot el procés menys la criança dels marrans. «Una cosa. Només hi ha lloc per a una gran marca, però tindré competència: els petits comerciants que mimin el pernil».

La bombolla de l'ibèric

El pernil ibèric ha anat paral·lel al totxo. En els anys en què érem nou-rics va viure un boom. Només amb el que menjaven promotors i constructors quan tancaven tractes ja va créixer el consum moltíssim. Si no menjaves pernil ibèric eres un poca cosa. La cabanya de porcí de pota negra va créixer una burrada. Però amb la crisi va caure la demanda i ramaders i productors no sabien com treure's de sobre porcs i pernils. «Va ser quan van començar a veure's ibèrics a les gasolineres. Sempre els que estaven a punt de fer-se malbé», diu Tomás.

També va ser quan la firma Enrique Tomás va començar a convertir-se en el que és ara, ¿no?. «No. Va ser només quan vam desembarcar a Barcelona i vam iniciar l'expansió fora de Catalunya». Aclarit. Però l'esclat de la bombolla de l'ibèric li devia permetre molt bones compres de marrans sense futur. «No ho negaré. Però tot el que vaig poder estalviar i molt més ho vaig invertir per exemple en formació de per­sonal».

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Jamón Experience, a la Rambla, és l'establiment insígnia de l'empresa. Un gegant amb restaurant, botiga i muntatge audiovisual sobre el porc i el pernil ibèrics. Tomás es queda una mica desconcertat quan li dic que quin nom que li han posat. «¿Què li passa?» Bé, que la barreja de castellà i anglès resulta una mica còmica, si bé per als guiris de la Rambla deu funcionar, i que per més que la paraula experiència aplicada a tot en general i al menjar en particular hagi fet fortuna, no deixa de ser una cursilada.

Fill del propietari d'una parada d'ultramarins en el mercat de la Salut, a Badalona, Tomás va muntar la seva primera botiga, una xarcuteria, als 16 anys. La resta és una història de triomf. Un self-made man.